La ciutat multiplicada
València troba en el còmic una nova representació lluny de la postal turística
El còmic o historieta ha crescut dins del paisatge urbà. La cultura del còmic és, bàsicament, urbana i els seus dibuixants han trobat en aquest espai bulliciós el marc ideal per a la dinàmica dels seus personatges. La ciutat de València, gràcies al còmic, ha estat reinventada, ficcionada, animada. Una ciutat imaginada pels dibuixants que l'han transformada en un paisatge de fantasia on altres mitjans no han arribat a reeixir a l'hora de projectar- la. Miguel Calatayud, al llarg de la seua obra gràfica, ha refet una part d'aquesta iconografia urbana. "El dibuixant", assenyala Calatayud, "tendeix a crear la seua pròpia ciutat, i més encara si treballa una narració visual futurista, de caràcter surrealista o d'invenció". En treballs com El proyecto Cíclope o La pista atlántica el dibuixant fabulava un paisatge urbà típic d'un cert urbanisme mediterrani. "Moltes vegades", diu Calatayud, "la ciutat es converteix en l'autèntica protagonista del relat, per damunt dels personatges en acció".
L'Escola Valenciana aconseguí, als anys vuitanta, posar la ciutat en primera pàgina
L'arquitectura més modesta i de "vianants" quedà reflectida en 'Jaimito' i 'Pumby'
A partir dels anys setanta, amb el nou còmic independent, la silueta urbana de la ciutat de València comença a traure el nas en fanzines i publicacions marginals. Mariscal és un dels primers a agafar les grans icones de la ciutat, el Miquelet, Santa Caterina, la Basílica, edificis contemporanis, amb humor i tendresa, com a personatges de ficció i punts de referència de la ciutat recobrada. Una iconografia deutora tant de Pumby com del còmic underground. Malgrat que la seua obra més significativa ha tingut Barcelona com a protagonista, el paisatge de la ciutat de València, des de les cafeteries del tipus Barrachina fins a una cartografia hedonista determinada, mai no ha deixat d'estar celebrat.
Joan Enric Bosch, Micharmut, forma part d'aquesta generació dels setanta que van invocar el paisatge de la ciutat en les seues obres. "Una gran part", diu Micharmut, "de les historietes que he dibuixat són autobiogràfiques i, encara que d'una manera al·legòrica, si vols, la ciutat de València no ha deixat mai d'estar-hi present". En el seu llibre 24 horas, amb el barri del Carme com un dels protagonistes, la ciutat reapareix en forma de gran collage. "La representació realista", assenyala, "m'avorreix, perquè no puc deixar de banda l'experiència que em produeix la seua contemplació. En les meues historietes l'arquitectura va lligada al melodrama que es desenvolupa en el guió".
Per al seu pròxim treball, Benvinguts al Cabanyal, el dibuixant invoca aquest paisatge de la ciutat. "El Cabanyal", conta, "figura com una presència fantasmagòrica dels meus orígens que, seguint l'actitud destructora d'aquesta ciutat, estan sent massacrats per una burgesia com la nostra, tan inculta i profundament coenta". Micharmut, Sento Llobell, Daniel Torres i Mique Beltran formen part de l'anomenada Escola Valenciana que en la dècada dels vuitanta aconsegueixen que el nom de València passe a una primera pàgina, mentre la ciutat és "deconstruïda" en les seues historietes. "La imatge de la ciutat de València", recorda Sento Llobell, "es projectà sobretot en els meus primers tebeos des d'una representació diguem- ne underground". Treballs com Ademuz Km 0 o Baix del riu bussegen en aquesta iconografia contracultural, però és en la sèrie Barrachina que el dibuixant recorre amb èxit aquesta distància que hi ha entre l'experiència i la representació d'una fantasia. "L'acció", assenyala Sento Llobell, "es desenvolupava en una ucronia de la València dels anys trenta i s'hi podien reconéixer llocs com el Mercat Central o el Balneari de les Arenes, fins i tot vaig inventar-me un metro subterrani. Ara fa més de vint anys que no visc a València i com a tema ha anat desapareixent del meu registre d'imatges habituals".
També fa temps que el dibuixant Daniel Torres no passeja gràficament pels carrers de la ciutat de València, un dels creadors que més ha destacat a l'hora d'elaborar la seua arquitectura. "Sempre", diu Torres, "he tractat l'arquitectura en els meus còmics com si es tractara d'un personatge més que no un fons referencial. D'aquesta manera l'acció del guió no tan sols es mou per un decorat, sinó que es recolza en allò que l'arquitectura expressa". Reconeix que aquesta barreja d'estils que hi ha a la ciutat ha exercit un paper decisiu en algunes de les seues aventures. "Ara fa temps", comenta, "que no l'utilitze com a model, però em sembla que una mescla de la high-tech Calatrava i aquest inefable estil neoeixample donaria molt de joc per a un còmic d'acció".
A la recerca de la seua consolidació com a marca global, la ciutat de València ha trobat en l'univers del còmic una imatge que va més enllà de la postal turística. Una representació continuada per dibuixants com Paco Roca. "Per a la història de Las calles de arena", assenyala Roca, "vaig desenvolupar l'acció en un claustrofòbic barri del Carme. València té espais perfectes, però crec que tenim un cert complex a l'hora d'utilitzar localitzacions de la nostra ciu-tat, a diferència d'altres dibuixants, com els de Barcelona. A ningú no li és estrany llegir històries que passen allí". Precisament un dels seus llibres mes reeixits, El invierno del dibujante, està ambientat en la Barcelona dels anys cinquanta.
"La representació gràfica de València", reflexiona Micharmut, "no és tan escassa com pot semblar, n'hi ha prou de rellegir Jaimito o Pumby per a veure que la seua presència és molt constant, no com una representació "postal", sinó com la visualització de la seua arquitectura més modesta i de vianants". Entre els últims treballs que han fet protagonista la ciutat destaca De mano en mano, amb dibuixos d'Ana Miralles i guió d'Emilio Ruiz, en què la història recorre amb molta precisió espais com el Mercat Central, el barri del Carme o edificis com el Banc de València. "Es tracta d'un paisatge emocional", diu Ana Miralles, "de llocs que estan plens de records; podria ser matèria de psicoanàlisi, l'elecció d'un espai i no d'un altre. Volíem reivindicar una ciutat on es pot desenvolupar qualsevol trama o acció". "València", assenyala Micharmut, "pel seu caràcter indefinit, mestís, constitueix un lloc singular, on fins i tot la lletjor acaba transformant-se en una cosa meravellosa. Al cap i a la fi, aquesta pretensió de gran metròpoli, que denota un provincianisme ignorant, també té la seua gràcia".
Anotem entre els últims turistes accidentals a passejar, o millor dit, a sobrevolar la ciutat, els superherois de la saga X-Men, gràcies al dibuixant Salvador Larroca que va situar una de les seues aventures en el mapa urbà. De moment no tenim cap notícia que la nova consellera de Turisme, Lola Johnson, haja contactar amb ells per a fer una futura promoció de la ciutat.
