_
_
_
_
_

Panoràmica visual del rock valencià

Les noves fornades de discos presenten un reguitzell ben estimulant de dissenys en les cobertes

No és cap secret que una de les constants que més cal agrair al pop rock estatal dels últims anys és la del redescobriment, i la reivindicació consegüent, de les arrels pròpies. Els asturians Mus o Lucas 15 (amb Nacho Vegas) posen llum a la seua tradició musical, els andalusos Los Planetas o Pony Bravo fan el mateix amb les sonoritats més aflamencades i els catalans Mazoni, Refree o Mishima fa anys que redimensionen la cançó d'autor feta a Catalunya. Paral.lelament, al nostre país també hi ha qui s'esprem el cervell per capbussar en la nostra tradició, i no tan sols a escala estrictament musical: els valencians Maderita (formats per tres membres de la banda Ciudadano, amb el veteraníssim Julio Bustamante) no tan sols revisiten l'històric Brossa d'ahir, de Pep Laguarda i Tapineria (1977), una de les tres pedres fundacionals de l'anomenat rock mediterrani (amb els treballs coetanis de Remigi Palmero i el mateix Bustamante). També fan pàtria amb una portada que mostra un típic socarrat valencià, una mena de placa de terrissa tradicional, emprada a les nostres comarques des de l'edat mitjana. I no sols la coberta. Tot el disseny, responsabilitat del seu guitarrista Xema Fuertes (de fet, la ceràmica pertany a un familiar), respon a aquesta idea, pràcticament desterrada des de fa molts anys a la nostra escena. Una escena, cal dir-ho, ara mateix visualment molt ben representada, amb desenes de treballs destacables. Significa això que es pot parlar hui en dia d'un corrent determinat en el disseny icònic de la nostra música pop, generalment expressat en les portades? Potser d'un revifament eclèctic?

"Cada vegada es cuida més aquest aspecte per part dels músics i de les bandes independents"
"Sempre hi ha indicacions per part dels músic"
Más información
Quadern

Per a Antonio Chumillas, Chumi, harmònica de Doctor Divago i responsable del disseny dels seus últims discos (com l'extraordinària coberta del recent La belleza muda de los secretos del mar, de què diu orgullosament que "hauria d'esforçar-me molt per a superar-la"), es pot parlar "del minimalisme com a denominador comú d'una gran part de les portades que es fan hui a València", tot i que reconeix: "Les meues il.lustracions no en són gens, de minimalistes, i mira que ho intente!". La resta dels dissenyadors consultats no es posen d'acord a l'hora d'assenyalar cap tret específicament valencià, tot i que la seua opinió sobre l'estat de salut del nostre disseny pop difereix.

Daniel Olmo és integrant de la banda alcoiana VerdCel (un altre músic) i, a més, és el dissenyador de capçalera del segell LaCasaCalba: seues són les portades dels darrers discos de Remigi Palmero, Òscar Briz, Saltamartí o Eduard Iniesta.

Un valor afegit a la música

Pensa Daniel Olmo que la qualitat del disseny en les portades "ha baixat notòriament", perquè "les noves tecnologies han afavorit que el fet de produir un disc estiga a l'abast de tothom", i quan això es trasllada a la fase del disseny, "moltes de les cobertes acaba fent-les gent no professional, amb la conseqüència d'un panorama d'amateurs". Olmo és "un fanàtic dels discos amb envergadura conceptual", i és per això que està "tan a gust treballant al si de VerdCel", caracteritzats per la gran atenció que atorguen als seus discos llibres.

D'altra banda, Paula Bonet, jove artista multidisciplinari que ha fet videoclips i portades per a Néstor Mir i ha treballat també per als catalans Mishima, entre altres, s'estima més remarcar la cara positiva d'aquesta tendència casolana i opina que "cada vegada es retorna més cap als treballs fets a mà", possiblement perquè allò que "és artesà, individual, sempre té un valor afegit".

Ana Maynero, que ha fet portades per a Miguel Ríos (Solo o en compañía de otros, 2008), M Clan (Memorias de un espantapájaros, 2008 i Para no ver el final, 2010) o els nostres Señor Mostaza (Podemos sonreír, 2010), creu que hui en dia "et pots trobar dissenys de discos molt elaborats i d'allò més dispars". A més, opina que "cada vegada es cuida més aquest aspecte per part dels músics i de les bandes independents". La mateixa opinió que esgrimeix la jove dissenyadora valenciana Carla Fuentes, responsable de tot el que envolta visualment el grup Polock, des de les portades fins a les samarretes: "Es té més cura de la imatge dels grups, perquè en l'era d'Internet i amb l'accessibilitat que hi ha cal destacar un fet que propicia que molts busquen la imatge per a fer-ho. De fet, és moda emprar il.lustracions o cobertes més artístiques que no pas abans".

Treballar braç a braç amb els músics comporta mantenir un equilibri no sempre fàcil. Ana Maynero, després d'escoltar el disc, tracta que "el continent i el contingut vagen en consonància", tot i que de vegades té llibertat plena per a fer el que li passe pel cap, com va ser el cas del disc de Señor Mostaza: "Luis Prado em va donar via lliure en tot, i la idea de l'arbre i del xiquet em va semblar bonica i simbòlica". De la mateixa llibertat creativa ha gaudit Paula Bonet quan ha treballat amb Néstor Mir, que li ha deixat fer allò que li ha vingut de gust. "M'encanta", diu, "la seua música i la filosofia de Malatesta Records", el segell que coordina el músic valencià. D'altra banda, a Carla Fuentes li agrada treballar "amb músics que confien en el que fas, et respecten i no siguen massa melindrosos", mentre que Daniel Boronat reconeix "la dificultat de conjugar el teu estil i que, alhora, l'artista s'hi senta identificat", perquè si una cosa té clara és que sempre tracta de mantenir "un segell propi" en cadascun dels seus treballs i que "sempre hi ha indicacions per part del músic", ja que "molt poques vegades ocorre que el client confie tant en tu que et deixe el disseny totalment a les mans".

Molt més fàcil ho té Antonio Chumillas per a perfilar la imatge visual dels Doctor Divago, ja que és membre veterà i de ple dret de la banda, tot i que això no implica que el seu treball siga precisament menor: "Hi dedique molt de temps, recopilant informació, decidint quina tècnica hi empraré, si l'aquarel.la, el collage fotogràfic o la il.lustració digital". De fet, no és sobrer recordar que la portada de Revuelta elemental (2005) es basava en el cartellisme de la Guerra Civil Espanyola, un tret d'allò més singular al nostre rock. "No sé si és bo o dolent dir-ho, però el resultat final mai no sol ser com jo esperava", diu, tot i la seua faena de camp prèvia. I, a més, reconeix que moltes vegades "cal tornar arrere si has perdut el nord".

Carátula del disco <i>Nítid</i>, de Eduard Iniesta, diseñada por Daniel Olmo.
Carátula del disco Nítid, de Eduard Iniesta, diseñada por Daniel Olmo.
Carátula del último disco de Polock, diseño de Carla Fuentes.
Carátula del último disco de Polock, diseño de Carla Fuentes.
Toda la cultura que va contigo te espera aquí.
Suscríbete

Babelia

Las novedades literarias analizadas por los mejores críticos en nuestro boletín semanal
RECÍBELO

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_