El barri del pecat

Com va dir una vegada l'escriptor Paul Bowles, el Barri Xino de Barcelona tenia fama de ser, juntament amb el Vieux Port de Marsella i el Quartieri Spagnoli de Nàpols, el barri més viciós de totes les ciutats europees. Coincidint amb la Primera Guerra Mundial, va conèixer una gran popularitat que, d'alguna manera, ha quedat en l'imaginari del viatger com un dels indrets clau de la seva estada. En els carrers estrets de l'antic Districte Cinquè, les veus d'Orwell, Genet i els dadaistes es confon sovint amb la nova fama del lloc, com a centre del mestissatge. Fins i tot l'Ajuntament ho va comprendre i va fer una rambla enmig del barri, perquè hi podessin arribar tranquil.lament els turistes. Fins a finals del segle XIX, el Raval era una zona de tallers i solars buits, on s'hi havien instal.lat els obrers de les fàbriques. La prostitució llavors era bàsicament de cantonada; a les professionals les deixaven anar per la nit i rondaven pels voltants de la plaça Reial i la part baixa de la Rambla, on hi havia la Casa de Sant Salvador, dedicada a recollir pecadores penedides; mentre els bordells de l'època es trobaven a les rodalies dels carrers Boqueria i Avinyó.

Però, amb la conversió de les Drassanes en una caserna, a l'extrem sud del Raval va sorgir un petit nucli de cafès, tabernes i pensions decrèpites, que vivien dels mariners que feien estada a la ciutat i dels soldats que -cada dissabte i diumenge- sortien a la recerca de dones. Aquest va ser el primer Xino, conegut llavors com el Barri de les Drassanes. Fins passada la Guerra Civil, estava limitat per la Rambla, Santa Madrona, el Paral.lel i Nou de la Rambla; amb un carrer central -Arc del Teatre-; tres artèries principals -carrers del Cid, del Migdia i de l'Arc d'en Cirès (més conegut com de Les Baralles); i dos satèllits: els carrers de les Tapies i de Robadors.

Aquest petit comerç carnal es va veure sacsejat per l'arribada d'un munt d'espies, diplomàtics, mariners, intel.lectuals i desertors, gràcies a la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial. Entre 1915 i 1919, el barri es transforma i apareixen nous locals, més luxosos i estrafolaris, que faran conegut el lloc arreu del món. D'entre tots ells en destaquen dos: el Xalet del Moro, al passatge de la Pau, on les noies anaven disfressades de ballarines orientals; i Madame Petit, a l'Arc del Teatre, obert per una suposada madame francesa, que oferia tota mena de serveis i va popularitzar a casa nostre termes com macarró, llit rodó o ménage à trois. Poc després, obria un tercet destinat a ser retratat per molts escriptors europeus: el local flamenc La Taurina, el bar d'homosexuals Can Sagristà i el cabaret La Criolla, on es podia trobar qualsevol mena de prostitució, armes il.legals o drogues; tots tres al carrer del Cid. Per allí van passar el britànic Rupert Croft-Cooke, Georges Bataille, Paul Morand o Salvador Dalí, fent de cicerone per André Breton, Man Ray i Paul Éluard

A la dècada de 1920, el periodista Manuel Gil de Oto, malnom de Miguel Toledano, en tornar d'un viatge als EUA, publica Los enemigos de América, on apareix per primera vegada el nom de Barri Xino; popularitzat per Francesc Madrid a la novel.la Sangre en Atarazanas. El terme té èxit i, uns anys després, la zona torna a conèixer una nova fornada de visitants. Ralph Bates, André Malraux, Benjamín Peret, Mary Low, Henri de Montherlant o el soviètic Illya Ehremburg trepitgen aquests carrers i escriuen sobre el que han vist. La Guerra Civil, però, fa canviar l'aspecte del barri. Al principi seran els anarquistes de la CNT-FAI, disposats a acabar amb la prostitució, que assagen els Liberatorios de Prostitución i pengen cartells als bordells on diu: "Camarada, tracta bé la companya que escullis. Pensa que pot ser la teva filla, que pot ser la teva germana". Després, qui canvia la fesomia del lloc són les bombes italianes, que fan grans destrosses en la franja marítima de la ciutat.

Amb la retirada de l'exèrcit republicà, la gran majoria de les prostitutes locals se'n van a França, tement represàlies. Arribades a una ciutat amb els prostíbuls tancats, les tropes franquistes protagonitzen un seguit de violacions que obliguen a les autoritats a autoritzar l'obertura de nou d'aquests establiments. Se'ls donarà la hipòcrita denominació de Casas de Tolerancia i s'obligarà a les que s'hi dediquin a ser majors de 23 anys i a tenir un document on consti que passen regularment una revisió mèdica. Tot i que el decret del 27 de març de 1941 el declarava il.legal, el negoci del sexe va créixer en aquells anys. Tan sols que ara els bordells eren distingits entre legals (habitualment propietat d'oficials de l'exèrcit i, fins i tot, d'eclesiàstics) i il.legals; obrint-se els primers al carrer de les Tapies, com els famosos La Relliscada

La postguerra era una festa

El franquisme va imposar un model policíac, on totes les professionals havien d'estar controlades. Les que no ho estaven era perquè eren casades, menors d'edat o significades políticament; així que exercien de forma clandestina. Aquest Xino famolenc i brut el retrata molt bé Carmen Laforet a Nada o Víctor Mora a Els plàtans de Barcelona. L'ambient s'havia tornat sòrdid, sense les brillantors dels locals nocturns i de les prostitutes sofisticades, que havien deixat el seu lloc a dones conduïdes allí per la misèria. Vídues de republicans, mares solteres, filles de jornalers acabats d'arribar a ciutat o mares de família nombrosa amb el marit a la presó; una prostitució de subsistència, on les noies eren exhibides entre els clients valorant més la salut que la bellesa dels seus rostres. Locals com La Criolla havien desaparegut sota les bombes. Altres com Madame Petit eren una patètica versió del que van ser. No obstant això, molta gent gran recorda aquells anys com una època de gran bullici, produït per la confrontació dels magnats de l'especulació i l'estraperlo, disposats a distreure's a qualsevol preu, amb centenars de dones obligades a vendre el seu cos, i el clàssic batibull de xoriços, estafadors, xarlatans, drogoaddictes i mariners, que de mica en mica van tornar al barri. Per acabar-ho de rematar, l'Ajuntament va decidir obrir l'avinguda García Morató, ara de les Drassanes, a sobre de les restes bombardejades dels carrers d'en Cirés i Migdia; fent física l'extinció del vell barri del pecat.

Durant els anys 40 van proliferar les famoses clíniques de venèries, com La bola de Oro, El gato negro o La Previsión. Els bordells es van estendre pels carrers del Xino i van saltar a la Rambla, on es van fer molt populars Madame Rita i Casa Carola, a sobre del restaurant Amaya. Altre lloc famós va ser Casa Emilia ?a Nou de la Rambla, on hi ha avui en dia l'Hotel Gaudí, que va ser l'establiment més gran i luxós de l'època. Fins i tot van aparèixer negocis d'aquesta mena a la plaça Lesseps, la famosa Casa Montse, a Poble Sec o a l'Eixample, on es va fer popular El Montreal, que tenia obert les vint-i-quatre hores del dia. Dintre, fins i tot es feien rifes de coits i molts clients preferien comprar un tiquet de 50 cèntims i esperar a veure si els tocava, que pagar les 10 pessetes del servei.

Trotonas, carreristas i pajilleras

L'espectacle d'aquells carrers atapeïts de dones era més trist, però no estava tan degradat com en l'actualitat. El negoci era de més curt abast i les professionals treballaven i vivien al costat mateix dels seus domicilis, moltes amb nens petits, on eren conegudes per les veïnes. La prostitució era més interclassista: solters, casats, ancians, tota la ciutat, rics i pobres, passaven pel barri.

El dissabte era el dia fort: estudiants i obrers amb el sou acabat de cobrar a la butxaca. El diumenge el públic majoritari eren soldats que estaven fent el servei militar. Però, com que havien de ser d'hora a la caserna, la majoria de les prostitutes s'agafaven la nit del diumenge per anar a ballar, especialment a La Joventut de Sants, al carrer Sant Medir, on podia trobar-se una fauna insòlita i variada. També n'hi havien que s'hi dedicaven ocasionalment o que preferien exercir fora de la ciutat. Aquestes es reunien a la terrassa del Café Español del Paral.lel, on eren contractades per treballar en locals de la costa. Les trotonas o carreristas , prostitutes de cantonada, van especialitzar-se en el carrer Robadors i rodalies.

Tot i que també se'n podien trobar a altres llocs, com pels voltants de l'actual carrer d'Almirall Cervera; a les estacions de França i del Nord; a la plaça Calvo Sotelo, on hi havia les conegudes mariposas nocturnas; als murs de les casernes; al parc de la Ciutadella; al castell de Montjuïc; i fins i tot a l'entorn de la presó Model. Les més grans eren al carrer de les Tapies, normalment dones ja molt ancianes que no sabien fer altra cosa. Aquí també hi havien les pajilleras, que treballaven als cinemes. Eren famoses les del Diana, Colon, Monumental o Padró que, segons Vázquez Montalbán, eren les millors. Els homes feien cua en la mateixa filera de butaques, esperant el seu torn per ser masturbats. El darrer escalafó era la Terra Negra, un vell magatzem de carbó abandonat al peu de Montjuïc, darrere les Tres Xemeneies, on de nit no volia entrar ni la policia. Aquí s'ajuntaven les malaltes, les menors d'edat i els homosexuals, també presents a les Atracciones Apolo- que en cas de ser enxampats acabaven al Pavelló de Classificació de Montjuïc; i d'allí al penal de treballs forçats de Nanclares de Oca

Arriba la Sisena Flota

L'any 1952, amb la celebració del Congrés Eucarístic, els bordells van ser requisats, netejats i habilitats com a hotels provisionals per a la multitud de sacerdots que van venir. A les meuques les van enviar uns dies a Mataró i a Figueres, on van aprofitar les seves habilitats per trobar allotjament. Per aquelles mateixes dates van arribar els primers vaixells de la Sisena Flota, que ampliarien el Xino fins quasi el carrer Hospital. El lloc canvia de fesomia; sobretot quan el 3 de març de 1956 s'aprova el Decret de Tolerància que prohibeix els prostíbuls. Per això se'n van tancar 98 de legals, 43 de clandestins i 140 establiments diversos on hi havia comerç sexual; un barri de perdedors descrit a Un día volveré de Juan Marsé. L'ofici es va tornar més insegur, ja que les noies ja no treballaven per lliure a percentatge amb la madame. Ara ho havien de fer en solars, en cotxes particulars, als portals de les cases o a la platja de la Barceloneta fins que, de mica en mica, la majoria dels locals es van reciclar en bars de cambreres i pensions econòmiques. Va ser el gran moment pels muebles, com La casita blanca de l'avinguda de l'Hospital Militar, La casa de los alcaldes del carrer Cardona o La Fransa al carrer de la França Xica.

Amb els nord-americans, el preu d'un servei passa de les 15 pessetes als 5 dòlars (unes 110 pessetes). Tot i així, les prostitutes de Barcelona, conegudes llavors com a lumis, eren les més barates d'Europa, encara que el nostre també era el port amb més perill de malalties venèries del continent. En aquella època s'explicava l'acudit del mariner ianqui acomiadant-se de la meuca: ?"El que jo et deixo, posa-li Johnny". I ella contesta: "I el que et deixo jo, posa-li Penicil.lina". En aquesta època, la part baixa de la Rambla i els voltants dels carrers Robadors i Escudellers s'omplen de bars de llum vermella. Aquest darrer es converteix en la seu de la marina dels Estats Units, amb barres americanes com New York, Tequila o El Paso. També apareix una nova prostitució, les gaviotas, molt sofisticada, integrada sobretot per franceses i angleses, que segueixen a la flota allí on fondeja, convertides en les amants dels oficials. Aquestes tenen la seva base barcelonina al Cosmos, davant l'estàtua d'en Pitarra. En aquests anys apareix també el Xino Perfumat, als carrers Urgell, Buenos Aires, Londres i a l'avinguda Sarrià, amb locals com El Satélite o Balí. Més amunt de la Diagonal el negoci es feia en sales de festa com chez Charlie, La posada de Jamaica o el Arizona.

El parc temàtic

A la dècada de 1960, la Rambla de Santa Mònica era una fira, amb unes 300 prostitutes fent carrer, sempre pendents de les enredades, com en deien elles. Entre 1972 i 1973 hi van haver moltes batudes de la policia, que van tancar la majoria dels establiments del barri Xino. En aquesta època, un matrimoni gitano va inventar un nou tipus de meuble; llogaven el seu Mercedes negre, aparcat al costat de la parada de taxis de la plaça del Teatre, quan les habitacions de les veïnes pensions estaven totes ocupades. Aquella era la ciutat descrita a Al marge de Pieyre de Mandiargues, amb la famosa Isla Negra, formada pels carrers Sant Ramon, Sant Oleguer i Marqués de Barberà, que era el lloc de més alta densitat marginal de la ciutat. Al mateix temps, a l'Eixample surten un munt de bars de cambreres, com el Tanganika, el Night and Day o el Nagassaki.

El pitjor moment pel barri Xino van ser les dècades de 1970 i 1980, amb l'arribada de l'heroïna. La gent jove del barri van anar marxant i només quedaven jubilats. La prostitució es va degradar i va agafar un aire més perillós, menys familiar, integrada per toxicòmans que es prostituïen per pagar-se la dosi següent. Moltes d'aquestes drogoaddictes eren estrangeres i van motivar, l'any 1976, una manifestació de prostitutes autòctones que defensaven els seus llocs de treball. Van aparèixer així les busconas i els travestits, aturats als voltants del Camp Nou, la Diagonal o la Rambla Catalunya, esperant el client que ve en automòbil. D'aquest mateix tipus eren les que es van instal.lar a les carreteres de sortida de la ciutat, al Prat o a l'autovia de Castelldefels.

Per altra banda, les prostitutes prenen consciència del seu ofici i surten moltes dones que el practiquen en un pis llogat entre vàries, anunciant-se a la premsa. Al mateix temps, apareixen molts clubs privats per sobre de la Diagonal, pels carrers Calvet, Amigó o Santaló, i a l'Eixample, als carrers Aribau, Muntaner o Bailén?, més discrets i tancats al vianant. El negoci es diversifica amb l'aparició de grans aparadors del sexe, sobretot a Castelldefels, on es pot trobar una mena de professionals ?moltes d'elles estudiants joves, per qui la prostitució és tan sols una pragmàtica manera de guanyar-se la vida. Pel que fa al barri Xino, les batudes i l'obertura de la Rambla del Raval redueixen l'ambient prostibulari al carrer Robadors i rodalies. Una situació que, amb l'arribada de noies dels països de l'Est i de l'Àfrica, acaba generant un dur debat en instal.lar-se a la Ronda Sant Antoni i darrere l'estació del Nord, d'on són regularment expulsades.

Desallotjades d'allí, la Rambla es converteix, a finals dels anys 90, en el nou aparador de la prostitució africana, de maneres aparentment brusques i agressives, importades dels seus països d'origen, com podem trobar en les descripcions que en fan autors com Nigle Barley a Una plaga de orugas o Ryszard Kapuscinski en diversos dels seus llibres. Prostitució que, com s'ha posat de manifest les darreres setmanes, ha trobat un nou públic en el turisme barat, que busca per aquests carrers la fama d'un barri reciclat en parc temàtic d'emocions fortes.