_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

Afers (extra) conjugals

LA VERITAT I ALTRES COMÈDIES CURTES

Italo Svevo

Traducció: M. Guitart i M. Edo

Arola

142 pàgines. 16 euros

Les peces curtes d'Italo Svevo (Trieste, Itàlia, 1861- Motta di Livenza, Itàlia, 1928) són un bon contrapunt de la seva obra novel.lística. Amarades d'una malícia afruitada i d'una fina ironia, l'autor de La consciència de Zeno s'hi complau a evidenciar les contradiccions i les paradoxes relatives a la civilitat i a la moral burgeses. Amb un punt d'irreverència i desinhibició, es recrea sobretot en els combats dialèctics al voltant dels afers (extra) conjugals. Les seves històries —simulacres d'honors ultratjats— s'ubiquen en espais decorosos, elegants, cortesos, tan propis de la sociabilitat burgesa de la soi-disant modernitat incipient.

Escrites entre el XIX i el XX, les peces curtes d'Svevo tenen un alt voltatge lúdic i satíric

La veritat és una exquisida comedieta sobre l'adulteri com a epifenomen del capteniment i la connivència burgesos. Un faldiller consumat, Silvio, es proposa convèncer la seva muller de la fidelitat marital i aconseguir així la redempció per les disbauxes viscudes. Com? Valent-se de la mentida més versemblant i inapel.lable. L'estratagema —purament dialèctic— permet que Silvio s'estalviï la contrició i pugui passar per virtuós i tot. Svevo juga amb les convencions burgeses establertes i la lògica més elemental per demostrar que són relatives i estantisses, perquè escuden la hipocresia i la impostura.

Les teories del comte Alberto també versa sobre adulteris irreversibles i casaments impossibles amb diàlegs tan refinats com aguts i lancinants. Svevo hi qüestiona la civilitat burgesa, però també es burla del determinisme naturalista. Investigador vocacional, el comte Alberto aplica la mentalitat de científic positivista a un mer coup de foudre, de conseqüències insospitades. La creença cega en la validesa incontrovertible de les lleis de l'herència podria fer inviable l'amor que sent per una jove burgeseta —amb antecedents familiars dubtosos—, de la qual s'ha enamorat perdudament.

Molt més lacònic, el monòleg Abans del ball presenta un esqueix de l'educació sentimental de la joventut burgesa moderna. Clara, que n'és un espècimen, s'adreça a l'espectador per confessar-li la seva nefasta experiència amb els xicots en el primer ball en societat, on ha començat a posar en pràctica la falsa cortesia i la crida i cerca d'un bon partit.

Reprenent el tema de l'adulteri, Tercet trencat planteja una fantasia enginyosa: el jocós i delicat encontre del marit i l'amant, vestits de dol, per evocar el fantasma de Clelia, el vèrtex superior d'aquest triangle sentimental. Com en les altres comedietes, Svevo torna a furgar —ara a través d'una anècdota esperitista— en la doble moral i la mauleria de les actituds i els comportaments burgesos.

Escrites entre el tombant del segle XIX al XX, les peces curtes d'Svevo tenen un alt voltatge lúdic i satíric. Oferirien una visió epidèrmica de les complexitats psicoanalítiques de les seves novel.les: una perspectiva més atenta a subvertir el decòrum burgès amb el joc dialèctic de les relacions i les etiquetes, sense endinsar-se gaire en les consciències. És clar que hi retrobem el cinisme simpàtic de Zeno i la complaença a qüestionar el moralisme, el positivisme o el racionalisme excessius. Però passat tot pel filtre d'un vel d'aparences i simulacions, conseqüent amb les normes d'urbanitat. Sense que arribi mai la sang al riu. Com passa, ben mirat, amb els nostres Carles Soldevila o Joan Oliver.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_