_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

Cossos que importen

AL LABERINT

Àngels Ribé. Macba. Plaça dels

Àngels, s/n. Barcelona. Fins al

23 d'octubre. Comissària:

Teresa Grandas

L a retrospectiva que el Macba dedica a Àngels Ribé (Barcelona, 1943) és l'única i indiscutible d'una autora que és gairebé secreta, i potser pot servir per desvetllar una cosa que ella mai no deuria haver volgut destacar: un profund sentiment del jo aplicant els instruments de la vida i la natura al seu cos i induint-hi un gest lleu com a resposta, metàfora de la mateixa consciència que la poesia de Matthew Arnold va descriure com "el diàleg de la ment amb si mateixa". Cada un dels 80 treballs seleccionats per la Teresa Grandas per a l'exposició s'associa amb el que sembla que són les intencions metafísiques de Ribé, una ontologia complexa on se solapen ambicions feministes que tenen a veure amb el cos performatiu, extramoral. Les seves obres, com les de les de les seves contem-porànies Fina Miralles, Eulàlia Grau o Eugènia Balcells, responen a aquells "cossos que importen" —si seguim a Judith Butler— plens d'ambigüitat i fluïdesa simbòlica, cosa que sens dubte és una raó per la qual els que escriuen la història artística d'aquest país han pensat que resultava difícil assignar-li un lloc, i pot ser que no fos el d'artista conceptual, feminista o postminimalista, sinó un exemple estès de narrativa ansiosament filosòfica.

Unes obres plenes d'ambigüitat fan difícil assignar-li un lloc en la història de l'art
Àngels Ribé estableix una relació amb l'espai i ho fa a través del seu propi cos

Una vegada rere una altra, l'obra d'Àngels Ribé insisteix en trastocar el mite cultural de la forma, el volum i l'espai públic (masculí) per substituir-lo per un entorn prometeic on es pugui incorporar una geometria pròpia basada en un sistema personal de mesures. Ho veiem en la seva producció que va de finals dels seixanta fins a mitjans dels vuitanta, el seu relat més paradigmàtic que discretament es va obrir camí en les convencions dels grans textos del conceptualisme encara en voga, des de les seves primeres obres fetes a París, on va viure pocs anys, fins que es va traslladar als Estats Units.

Laberint, creada en plàstic transparent de color taronja, és una escultura participativa que es va presentar originàriament el 1969 en un esdeveniment a Verderonne, a prop de la capital francesa, com un recorregut sensorial que subverteix l'opacitat habitual del laberint. Amb aquesta mateixa idea d'escultura dinàmica i socialitzadora, Ribé crea Acció al parc: en una sèrie de fotografies en blanc i negre, veiem uns nens en un jardí infantil manipulant uns tubs de conducció d'aire per a avions. De la seva etapa a Chicago i Nova York són les obres més notables que té, on juga amb elements naturals i artificials —llum i ombra, el corrent d'aire, l'aigua del mar, parets mitgeres— i traça una cartografia de possibilitats per descontextualitzar-ho o fer-ne la translació (The Best Way of Expresing it, Light Interaction, Wind Interaction).

Ribé estableix una relació amb l'espai a través del seu propi cos i la materialitza en fotografies, instal.lacions, films o performances; Two Main Subjective Points on an Objective Trajectory il.lustra el seu recorregut diari d'anada i tornada al llarg del pont de Williansburg a Nova York; i a Triangle les formes geomètriques es creen amb el cos o és l'artista la que transporta la llum (Transport d'un raig de llum). Els seus ulls també cisellen una escultura (Invisible Geometry 3), i amb la mateixa subtilesa penja un núvol d'escuma en una paret (Escuma).

Les performances que va fer a la N.A.M.E. Gallery de Chicago i la Vehicule Galerie de Mont-real, el 1974, li van permetre examinar la intervenció del subconscient i la subjectivitat en la percepció, incorporar aspectes relacionats amb la seva condició de dona i contra l'abnegació suïcida que suposaria l'acceptació "del que no s'ha de fer" o " no es pot fer" (Can't Go Home, Amagueu les nines que passen els lladres). També, tracen un paral.lelisme amb els mites coercitius del franquisme que encara era vigent a Espanya. Les seves últimes peces (Paisatge, 1983), més residuals, són una pintura alliberada del cavallet —o un ordre invertit d'escultura— que comparteixen amb els treballs anteriors el cisma intern que divideix l'artista que experimenta la protecció de la naturalesa: un poder que ho controla tot, per il.luminar o velar.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_