Drames existencials,versos despullats
COM ELLA
Anne Sexton
Selecció i traducció de
Montserrat Abelló
Proa
312 págines. 23,50euros
L'anomenada poesia confessional (confessional poetry) és una tendència, més que una escola, sorgida als Estats Units els anys 50 i 60, caracteritzada per l'exploració de les vivències personals. El poeta tracta d'ell mateix, i exposa ben sincerament —si més no, això és el que vol que creguem— aspectes crucials de la seva existència, fins i tot més enllà dels límits que el pudor habitual aconsellaria. Robert Lowell, Sylvia Plath i Anne Sexton en són els representants més coneguts entre nosaltres. El primer apareix en un gairebé programàtic poema de Gabriel Ferrater: "Oh Borges, Lowell, oh patricis americans! Teniu la vostra història tan a prop, i us viu el fàstic." Vindria a ser alguna cosa semblant al que hem convingut a anomenar poesia de l'experiència? Sí i no. Els confessionals comparteixen moltes coses amb el seu lector contemporani, hi parlen directament, però no en diuen la història, estan més interessats a fer conèixer la pròpia singularitat que no pas a arribar a conclusions generalitzables sobre cap experiència. Hi ha, en primera instància, un afany de conjurar públicament els dimonis personals, sense estalviar detalls íntims de caire depressiu o sexual.
Montserrat Abelló (Tarragona, 1918), que ha traduït bona part de l'obra de Sylvia Plath, ens ofereix ara una antologia dels vuit llibres que Anne Sexton (1928-1974) va publicar en vida —per cert, a la portada hi ha un error en el subtítol, Poemes escollits (1960-1965): l'últim any ha de ser 1975—. De casa bona i feliçment casada, va haver de conviure sempre amb una tendència al desequilibri psíquic, accentuat per les dues depressions postpart que va patir. Un psiquiatre la va animar a aprofitar el seu interès per l'escriptura poètica com a recurs terapèutic. "Abans era bonica. Ara sóc jo mateixa", diu un vers del primer poema antologat (Tu, doctor Martin). Fins a quin punt aquest esforç d'introspecció li va fer profit o li va agreujar la malaltia és discutible. De fet, va acabar suïcidant-se, com també ho va fer deu anys abans la seva amiga Sylvia Plath, a qui diu: "Com vas arrossegar-t'hi, sola endins de la mort que jo feia tant de temps que desitjava intensament" (La mort de Sylvia).
La cruesa amb què aborda tant els aspectes de la seva malaltia mental com qüestions exclusives de la sexualitat femenina —"A la nit sola em caso amb el llit" (Balada de la masturbadora solitària)— resultava sorprenent quan va començar a publicar en els anys 60, però avui dia, si ens resulta interessant, és més pel valor estrictament literari dels seus poemes que per la utilitat que n'haurien tret els doctors que la duien, més per la seva accentuada capacitat d'exposar drames existencials amb metàfores poderoses —"Aquesta nit tots els gossos vermells jeuen espaordits / i dona i filla es cusen l'una a l'altra / fins que les maten" (El maltractador de la dona) que no pas per la sinceritat amb què pot haver exposat la seva intimitat a la mirada del públic. En aquest sentit, ens haurien convingut algunes notes que aclarissin determinades circumstàncies biogràfiques.
Abelló, bona coneixedora d'aquest tipus de poesia, ha fet una feina encomiable en seleccionar els millors versos de Sexton i traslladar-los a un català net i sense enfarfecs, que ens sap transmetre la veu sorprenentment suau d'una ment tan torturada. Tant, que només assoleix una certa placidesa, en els poemes més tardans, quan incorpora la dimensió religiosa: "Estar sense Déu és ser una serp / que es vol engolir un elefant".
