_
_
_
_
_
AGENDA

Dues dones i un destí

Dues dones d'edat diferent però igualment maltractades per la vida obren el seu cor i uneixen el seu destí en una casa esgavellada del barri barceloní de Sant Antoni. La més gran, al llindar d'una vellesa que ve mal donada econòmicament i físicament —amb l'ombra d'un Alzheimer i un desnonament—, és la llogatera i, la més jove, l'assistenta ocasional —en realitat, és una mestra sense feina—, que li ha posat a la primera la seva filla perquè la cuidi. Són els dos personatges de Dues dones que ballen, la nova obra de Josep Maria Benet i Jornet que arriba a l'escenari, interpretada per Anna Lizaran i Alicia Pérez sota la direcció de Xavier Albertí. Una gran conjunció de talents i sensibilitats, com es pot veure.

L'estrena és demà al Teatre de Salt i, després de dues representacions, el muntatge desembarca al Lliure de Gràcia del 10 de març al 24 d'abril, fet que significarà el retrobament artístic de la Lizaran amb la casa històrica del Lliure, renovada. N'hi ha molts, d'elements autobiogràfics de Benet i Jornet en aquestes dues dones: la que encarna Lizaran, per exemple, té la mateixa passió que el dramaturg pels vells còmics i un exemplar autèntic de Claro de Luna, el número 399, adquirit al Mercat de Sant Antoni, té un paper important en la trama. En aquest còmic apareixia la lletra de Something stupid, la significativa cançó que en les seves dues versions, la de Frank & Nancy Sinatra i la de Robin Williams-Nicole Kidman, ballen els personatges de Lizaran i Pérez com a expressió que no volen perdre el poder de decisió sobre la seva vida. La Barcelona de barri que és el marc argumental de l'obra és també l'univers Benet i Jornet per excel.lència. Molt de Rosebud de Papitu, doncs, a Dues dones que ballen, com va assenyalar dimarts en la presentació de l'espectacle Àlex Rigola, director del Lliure i que hagués dirigit ell la peça l'any passat si no hi haguessin hagut circumstàncies adverses com el fet que Lizaran es trenqués el peu.

Gran duel d'actrius en una exquisida operació de microcirurgia teatral (Rigola dixit), l'espectacle dura una hora i mitja i s'estructura en una sèrie d'escenes o jornades que s'estenen al llarg de diversos mesos i que condueixen a un final sorpresa. Benet i Jornet va explicar ahir que li agrada instal·lar l'espectador en un clima i uns paràmetres que creu que controla per després desconcertar-lo amb un gir radical de la trama. El dramaturg considera que el final és "francament optimista", però ho diu d'una manera...

Dues dones... compon una mena de trilogia amb l'anterior Soterrani i la propera (ja escrita). Com dir-ho. Ara bé, aquesta peça "està més a prop d'una reescriptura contemporània de la tragèdia" (Albertí, qui si no, dixit), que d'altres de Benet i Jornet en què els éssers humans, i no el destí, són els únics responsables del que els passa.

Anna Lizaran va dir que està tocada per l'obra i que té por de passar la maroma escènica, cosa que és garantia que ens n'espera una de gran. Quan se li recorda que no trepitja l'escenari del Lliure de Gràcia des de L'hort dels cirerers fa deu anys, apunta: "Era una nena".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_