Els pèsols arrenglerats
JUAN GRIS
Manuel Barbié Galeria d'Art
Passeig de Gràcia, 66, 2n
Barcelona. Fins al 2 de juliol
Juan Gris (Madrid, 1887-París, 1927) era un excel.lent ballarí, però no de mallot ajustat i sabatilles setinades sinó de tangos, musettes, masurques i valsos, de tuguris i verbenes de barri. El ball de saló el tenia captivat pel meticulós arabesc que duia essencialment implícit. L'ordenació rigorosa de les coses obsessionava tant el madrileny de Boulogne que, a l'inici dels anys vint, el preocupava fins i tot si els Togores, els seus veïns catalans de l'Île Saint-Germain, plantaven els pèsols amb estricta simetria a l'hortet que tenien. Gris desordenava el món per tornar-lo a ordenar a la seva manera, freda i concentrada, i va convertir la pintura en una cosa definitivament mental.
Manuel Barbié presenta la primera individual catalana de Juan Gris, el pintor cubista a ultrança
A l'inrevés del seu admirat Picasso, ell va ser pobre tota la vida i la seva muller Josette, que cosia incansablement per Coco Chanel, també. Amb els anys, però, el marxant Daniel-Henry Kahnweiler, propietari de quasi tota la producció de l'artista de la qual era fan absolut, se sortiria amb la seva i el cerebral cubisme grisià s'acabaria imposant entre els col.leccionistes i els museus més prestigiosos del món. Ara, el Reina Sofía de Madrid ja en té un munt, a Barcelona, però, encara n'anem estrepitosament coixos. I posats a trobar raons vernacles per vindicar Gris als museus catalans, si és que —per si de cas— en calguessin, només cal recordar que durant un bon temps havia estat un assidu col.laborador de L'Esquella de la Torratxa i del Papitu, malgrat que les il.lustracions impecables, elegants i sofisticades que hi publicava s'apartin bastant del cubisme sever i ascètic que practicava.
El galerista Manuel Barbié, en un tour de force, presenta la primera individual catalana del pintor cubista a ultrança. Ho fa ben acomboiat per Quentin Laurens, propietari de la Galerie Leiris —el darrer establiment de Kahnweiler—, hereu de Georges Braque i d'Henri Laurens —que era el seu avi—, i també hereu moral de Gris. Junt amb Laurens, l'exposició de Barbié ve apadrinada per Juan Manuel Bonet, exdirector del Reina Sofía i de l'Ivam, que n'ha estat precisament comissari. No cal dir que totes les peces estan rigorosament catalogades, amb un historial impecable.
L'exposició es compon de vuit teles i onze dibuixos i aiguades. D'entre l'obra sobre paper destaquen algunes natures mortes —tema constant del pintor—, en especial un càntir i una ampolla de llet dibuixats el 1911 i una fruitera i un llibre en gouache del 1925. I d'entre els olis, sobresurten un parell de teles de mida gran; una dedicada al marxant Léonce Rosemberg i una altra que s'inscriu en les esplèndides i lluminoses composicions en format marina de l'inici de la dècada de 1920, on apareix sovint el tema de la finestra oberta com una potent alenada d'aire a l'univers hermètic del parisenc madrileny. També hi ha algunes teles de petit format francament remarcables com ara la fruitera i el got de 1916 —que mostra Gris en els seus millors moments— i la magnífica natura morta amb ou del 1926, pintada un any abans de morir, que no va passar a mans de Kahnweiler sinó que va heretar l'únic fill de Juan i Josette. Aquesta obra, de volums radicals i alhora paradoxalment plans, gairebé sense ombra, indica quin camí, potser, hauria triat l'artista davant la confrontació imminent que es gestava a París llavors entre el naixent surrealisme i l'abstracció que es consolidava. El neoclassicisme sota l'ombra d'Ingres, que havia fet furor just abans, havia afavorit el Gris dibuixant i desorientat una miqueta el Gris pintor però, de nou, la força poderosa de la geometria, més austera que mai després de voluptuoses temptacions, es convertia en la protagonista gairebé única del seu testament corprenedor.
