Els veïns, no els nazis
LA NOSTRA CLASSE
Teatre Lliure de Gràcia
Festival Grec. Fins al 24 de juliol
A la II Guerra Mundial hi van haver ple d'episodis estremidors, però el que va tenir lloc al poble polonès de Jedwane, a 190 quilòmetres de Varsòvia, el 10 de juliol de 1941 és dels que fan posar la pell de gallina i reflexionar sobre fins a quins límits perversos pot arribar la naturalesa humana. Aquell dia hi va haver la matança de la població jueva de la localitat, —el número oficial ronda entre les 300 i les 400 víctimes, inclosos dones i nens, altres fonts l'eleven fins a 1.600—, acte que es va atribuir als nazis invasors. Fins aquí, no hi ha res d'insòlit: passava i va seguir passant per tot el territori de Polònia, on avançaven les esquadres mòbils de les SS i la policia, els Einsatzgruppen. Però el que és sorprenent, el que va fer més terrible el cas, és el que es va descobrir després.
'La nostra classe' rememora la matança de jueus del poble polonès de Jedwabne
De fet, no van ser els alemanys sinó els mateixos habitants gentils de la localitat —en aquest cas molt poc gentils— els que van liquidar els seus veïns jueus, els que van executar la massacre. L'única cosa que van fer els alemanys va ser ajudar-los. Van ficar als seus veïns, a aquella gent que coneixien des de nens i amb qui havien conviscut sempre en un graner i hi van calar foc. A d'altres els van apallissar fins a la mort.
La història real la va treure a la llum el 2000 el professor polonès-nord-americà Jan T. Gross al seu llibre Vecinos (Crítica 2002) i va ser un escàndol ja que posava el dit a la llaga de l'antisemitisme polonès, com havia fet el 1965 Jerzy Kosinski a la seva novel.la El pájaro pintado (DeBolsillo, 2011). Les autoritats poloneses van haver de reconèixer la nova versió dels fets i demanar perdó (aquest mateix mes ho ha tornat a fer el president Bronislaw Komorowski).
Aquesta alliçonadora història sobre les mentides i la manipulació de la història, la memòria, el perdó i la culpa, s'ha convertit en una obra de teatre que es pot veure ara, amb muntatge en català, al Teatre Lliure de Gràcia en el marc de la programació del Festival Grec. És La nostra classe, de Tadeusz Slobodzianek —un dels grans dramaturgs polonesos i director del Laboratorium Dramatu de Varsòvia—, amb traducció de Joan Sellent i dirigida per Carme Portaceli. Al repartiment, entre altres, David Bagés, Rosa Boladeras, i Ferran Carvajal.
L'obra de Slobodzianek, que va tenir problemes per produir-se a Polònia, és de ficció i no esmenta Jedwabne, tot i que és obvi de què tracta. Molts dels personatges de La nostra classe, títol d'inevitables ressonàncies kantorianes, presenten similituds notables amb les víctimes reals i els perpetradors. La peça té lloc entre el 1925 i el 2002 i segueix els deu membres, cinc jueus i cinc catòlics, d'una classe d'una escola en un poble polonès que creixen mentre els episodis històrics dramàtics se succeeixen al seu voltant. Els petits conflictes naturals entre els personatges donaran pas a la gran tragèdia brutal. Com a rerefons, la invasió soviètica quan Hitler i Stalin es divideixen Polònia el 1939, la nazi després i de nou la soviètica al final de la guerra. L'obra s'estén fins a l'actualitat.
"Portar la Història al teatre és molt emocionant, estem parlant d'éssers humans i situacions concretes", explica Portaceli, que assenyala que el tema és alhora universal i intemporal i recorda que "aquí, a Espanya, també van passar coses així". L'obra, remarca, "parla de la supervivència, i del que s'ha de fer per sobreviure. I de com el nazi pot estar a sota de la pell de qui menys ho esperes. També de la importància de recordar".
