_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

Espurnes de Llum

EL GRATACEL

Màrius Sampere

Meteora

254 pàgines. 18 euros

L'ESTACIÓ DELS

ESPIADIMONIS

Màrius Sampere

Lleonard Muntaner

90 pàgines. 11 euros

LA CIUTAT SUBMERGIDA

Màrius Sampere

Edicions del Salobre

485 pàgines. 29 euros

Gairebé mig segle ha passat des del premi Carles Riba que el 1963 va guanyar Màrius Sampere (Barcelona, 1928) amb L'home i el límit fins al recent premi Jaume Fuster que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) li ha concedit en reconeixement a tota una vida dedicada a la poesia. Sampere ha estat tot aquest temps en actiu, encara que amb desigual continuïtat i fortuna; ha rebut premis i ha publicat, però en un discret segon terme. Autodidacte, al marge de tota moda, la seva poesia ha despertat poc interès, segurament perquè no ha estat ni és encara prou ben entesa. Potser li hauria convingut escriure d'una manera incomprensible, perquè això s'accepta més bé que no pas ser comprensible a mitges. Ell apunta amb quatre traços una situació, un enigma d'arrel filosòfica, i ens deixa sols a la mercè de les inquietuds que se'ns hagin desvetllat. I el lector no acaba de saber què fer-ne, del que diu, així com a les primeres exposicions de pintura impressionista el públic veia les pinzellades però no entenia el paisatge que li oferien.

Sampere ha publicat dos poemaris i una novel.la que és més aviat un recull de relats

L'antologia Si no fos en secret (Proa, 1999), a càrrec de D. Sam Abrams i Jaume Subirana, va significar un punt d'inflexió en la seva biografia. Deixava de ser un poeta considerat menor i es resituava en primera línia. Subirana hi deia que la seva és "una poesia de l'espasme més que no del gest enraonat, de la contradicció més que no de la lògica, de l'abstracció més que no de la figuració". Sampere reconeix haver llegit molt, sobretot filosofia, ja de ben jove, i, insatisfet davant les respostes obtingudes, haver-se proposat elaborar el seu propi discurs sobre les qüestions fonamentals del pensament. Incapaç d'elaborar un tractat filosòfic, la poesia es convertirà en el recurs per trobar espurnes de llum que semblen il.luminar un instant aquesta fosca existència. Però més que poemes a la manera com els entenem, el resultat d'un treball del llenguatge d'acord amb una retòrica convencional o inventada, el que fa Sampere té més a veure amb el koan, que és, en la tradició zen, un problema que el mestre planteja a l'alumne per dur-lo a un nivell més alt de meditació.

En la primera dècada del XXI ens ha donat força títols, com ara Les imminències; Jerarquies; Ens trobarem a fora (Proa, 2002, 2003 i 2006); Altres presències (Meteora, 2008), i enguany ens sorprèn amb tres novetats. En primer lloc, un altre recull, L'estació dels espiadimonis, que abunda en les seves preocupacions existencials, amb notables ressons teològics. Un diàleg continu amb la pròpia consciència, ple d'interrogants —"No és una olla de grills, és la creació"—, a la recerca infructuosa del sentit de tot plegat, intuint que "venim d'un déu fugitiu". Són 70 breus poemes que, com és habitual en ell, tracten de sintetitzar un aplec de premisses que no pal.lien el desassossec, al contrari: "La poesia consagra la indefinició".

Després, una agradable sorpresa, un volum que conté 12 reculls: La ciutat submergida. Obra poètica inèdita (1970-2008). Una quantitat impressionant de poemes que no desmereixen en general al costat dels publicats anteriorment, però l'edició és millorable. Hi ha un pròleg, signat per Carles Duarte, que conté paràgrafs sencers calcats del pròleg de D. Sam Abrams a Si no fos en secret, i no ens aclareix res sobre el contingut. Com hem de situar les 12 obres al llarg de les quatre dècades? Ni tan sols sabem si estan ordenades cronològicament. Són llibres acabats que no van trobar editor en el seu moment, o el resultat d'un buidatge de calaixos? Sampere és poeta més de poemes solts que no pas de llibres, però no sols els estudiosos agrairien una mica d'informació. Potser seria hora que, reconegudes la qualitat i l'excepcionalitat de Sampere, s'editi el conjunt canònic dels seus poemes, ordenats però amb un criteri clar i explícit.

Finalment, El gratacel, una novel.la, o més aviat un recull vagament unitari de relats, que sembla el resultat lúdic de moltes meditacions filosòfiques. El protagonista, Eusebi, entra en un edifici buscant algú, i es troba deambulant per un enorme laberint burocràtic. A semblança de la Divina Comèdia, gent i situacions molt diverses —algunes dramàtiques, altres còmiques— l'inciten a reflexionar sobre l'existència. Però si l'obra de Dante és el resum de la filosofia del seu temps, l'escolàstica, la de Sampere és un compendi de les seves perplexitats. Amb un llenguatge d'estar per casa, entre foteta i pocasolta, com si fos un personatge de Calders, Eusebi fa el seu camí sense trobar-hi un sentit racional; igualment Sampere no ha trobat mai un fil d'Ariadna per sortir del laberint i tota la seva obra és només un munt d'intenses i desordenades reflexions que ens convida a compartir. No és tant un fracàs personal com un reflex d'un temps mancat de certeses. No es pot esperar més d'un poeta.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_