Heroi antiheroic
La nova, fructífera etapa de l'Editorial Alpha ens porta (Barcelona, 2011) la traducció d'un llibre rus força divulgat en llengua castellana, però mai editat fins ara en català: Un heroi del nostre temps, de Mikhaïl Lérmontov (1814-1841). No es pot dir del tot, o gens, que aquest llibre parli d'un heroi, Petxorin, perquè aquest personatge, central al llarg de tot el llibre, més aviat representa un dels tipus de l'antiheroisme (vegeu, en aquest sentit, el llibre esplèndid de Rolfe Humphries, Hero and Anti-Hero, Ohio, 1968) dels quals anirà plena, més endavant, la literatura russa —Gontxàrov, Dostoievski, Leskov, Turguèniev— i la de tot el continent europeu. Rússia, en part, n'és un bon tros: és l'etern debat entre els orígens escites i mongols d'aquest país il.limitat —tesi que porta a la causa eslavista— i l'empremta de l'Occident (més aviat desig que realitat), de la qual derivarien els anomenats occidentalistes. Aquest encara no és el tema del nostre llibre, com ho seria després d'un llibre-riu com Guerra i pau, però la qüestió hi està més que insinuada pel fet que quasi tots els esdeveniments de la novel.la succeeixen al Caucas, terra de confrontament entre la Gran Rússia de Pere el Gran i la Rússia perifèrica: el problema, com és sabut, encara és viu, i hom s'hi mata.
'Un heroi del nostre temps' és, diuen, un puntal de la novel.la russa del XIX
Lérmontov no va acabar de dibuixar el personatge de Petxorin com hauria calgut; però en queda excusat per la mort prematura als 27 anys. Al cap i a la fi, és un fet que l'autor va ser molt aviat considerat un traïdor de la causa tsarista, més o menys alineat amb els desembristes, els revolucionaris que van veure, en els fets de final de 1825, un alçaprem per a reivindicacions que tenien molta puixança —i més necessitat— en la societat russa, autocràtica i teocràtica, del primer terç del segle.
Al meu entendre, aquest llibre hauria merescut un pròleg en què s'expliquessin totes aquestes coses: és cert, això sí, que porta un apèndix en què es detallen els salts temporals que s'esdevenen en el llibre i que, en veritat, mouen a confusió. ¡Com s'agraeix que una novel.la comenci un dia i acabi al cap d'uns quants anys, tirant sempre avant segons la llei humana i històrica de la causalitat! En efecte: en el trajecte de Sant Petersburg al Caucas, Petxorin s'atura a Taman (i això és part del capítol 3); després de participar en una campanya militar, Petxorin mata Gruixinski en un duel (també al capítol 3); per aquest motiu envien Petxorin a una fortalesa (capítol 1); d'aquest lloc el personatge viatja a un poble cosac (última part del capítol 3); cinc anys després, Petxorin ha abandonat el servei, ha viscut a Sant Petersburg, i, camí de Pèrsia, ha fet la coneixença de Maksim Maksímitx (capítol 2); i, per fi, de retorn de Pèrsia, Petxorin mor (pròleg al capítol 3). L'embolic és, doncs, considerable, amb tots els respectes pels amants de les prolepsis i les analepsis.
Però aquest procediment narratiu és justament el que va donar fama al llibre i el va convertir, diuen els eslavistes, en un dels puntals per al desenvolupament de la novel.la realista i psicològica de Rússia, tant (no pas més) com l'obra de Púixkin. Ara bé: allò que el teòric de la novel.la Mikhaïl Bakhtin va diagnosticar i anomenar "polifonia novel.lesca" encara no es troba en aquesta obra. Caldria esperar l'arribada d'aquesta obra mestra que és Oblòmov per trobar, a la literatura russa, una articulació polifònica i dialèctica del bé i del mal, dilema que, a l'obra de Lérmontov, acusa els defectes propis de tota la literatura romàntica europea i russa: els grans conflictes dels homes i de les societats no es presenten sota l'emblema del blanc i el negre, sinó en policromia o en múltiples gradacions del color gris. Però potser això és demanar massa a una novel.la editada l'any 1840 i, en bona mesura, inspirada en Lord Byron.
Per fi, com que sempre ha agradat a aquesta secció estimular els editors perquè portin a la premsa coses bones, llançarem el suggeriment que algú tradueixi la poesia de Lérmontov, molt hereva de la de Púixkin, la qual, pel que un ha llegit en traduccions, té una notable qualitat.
