Hessel i Gretel
Havent vist, possiblement, que el seu primer pamflet, Indigneu-vos!, havia portat conseqüències no del tot desitjables a diverses ciutats del continent, Franz Hessel —home que mereix un enorme respecte pel sol fet que va lluitar amb la resistència francesa contra l'ocupació de França per part dels nazis— n'ha escrit un altre per redreçar les estratègies incorrectes que va generar el primer.
Ara, en conversa amb Gilles Vanderpooten, Hessel dóna a la publicitat Comprometeu-vos! —traducció de Maria Llopis, Barcelona, Destino, 2011—, com fent una passa enllà: això sembla desprendre's de la frase-reclam a la coberta del llibre: "No n'hi ha prou amb indignar-se". (Haver-ho dit abans!) La nostra opinió és que Hessel, a aquest pas, pot acabar escrivint tota una història de les actituds polítiques factibles, i especialment les no factibles: no seria cosa d'estranyar que l'últim pamflet de la sèrie, si l'arriba a escriure, portés el títol, cosa que constituiria el primer encert: "Formeu un partit polític, i lluiteu als par-laments democràticament constituïts, per malament que vagin les democràcies parlamentàries".
"En el segon pamflet, 'Comprometeu-vos!', Hessel encara cau més a pler en l'idealisme xaró"
En efecte, en aquesta continuació del llibre que va moure una part de la ciutadania a una hipòstasi de l'estètica i l'ètica re-volucionàries en detriment de l'acció política pròpiament dita —a la plaça de Catalunya et feien massatges al peu; un altre ensinistrava un mico; el de més enllà tocava cançons mel.líflues acompanyat d'una mandolina; l'altre es banyava conill i dos cardaven com a manifestació de la sobirania corporal—, Hessel rebla un argument esmentat només de passada al llibret anterior: l'ecologisme és la gran causa progressista dels nostres dies. Res de violència: permeteu que els financers es reuneixin periòdicament per fer més gran la seva fortuna i empobrir la societat global; no us amoïneu pel fet que un fill del franquisme més pur guanyi per majoria absoluta les eleccions generals a Espanya; fem-nos tots funcionaris, i a cobrar de l'erari públic, sense manies! Tot això són mals menors, peccata minuta. El que cal fer és reciclar cadascú el vidre i el cartó; posar plaques elèctriques a la teulada, encara que costin un ull de la cara i la gent pobra no pugui pagar-se'n ni la instal.lació ni el manteniment; no talar ni un arbre, encara que estigui corcat i estigui a punt d'esfondrar-vos la teulada; somriure al sol ixent i adelitar-se amb els crepuscles policroms; llegir la poesia romàntica i, cosa pitjor, fer-ne de nova (Martí i Pol); encendre candeles i brandar mocadors damunt la barca, a Calella, i bellugar la còrpora, ximplement, al ritme de cançons que, fet i fet, són l'expressió del colonialisme català més execrable.
En suma: Hessel, que té una edat que fa que moltes coses resultin en ell comprensibles, sembla una rèplica del conte Hansel i Gretel, de Grimm: dos nens que es perden al bosc van a parar a una caseta molt bufona, ve una bruixa i se'ls vol cruspir, però ells se salven al final, enmig d'una natura tendra, amable i benvolent, i acaben feliçment abraçats al papa i a la mama. Idealisme pur, candidesa que Voltaire no sembla que vagi poder derrotar malgrat el seu llibre brillantíssim: Càndid, Barcelona, Ed. Proa. Quan un autor afirma que "el compromís amb l'ecologia és tan fort com ho era per a nosaltres el compromís amb la Resistència", el lector ja pot començar a tremolar i considerar que les polítiques neoliberals han guanyat definitivament la partida: deixem que la gent s'esbravi amb la defensa de l'ànec de coll blau, la tortuga d'aigua, la prohibició de fumar i el final de la tauromàquia. Quan l'autor afirma que "la història dóna sort de vegades: és el que podríem anomenar optimisme", per força hem de pensar que la història, per al Hessel dels nostres dies, és un procés que només arribarà a bon port el dia que a tots plegats, per un paradoxal atzar, ens toqui la primitiva. El fet irrebatible és, tanmateix, que la realitat, la societat i la història no funcionen igual que els contes de fades. Això no surt a cap pamflet, però s'imposa sempre.
