_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

Himnes homèrics

Qualsevol època de la història ha conegut versos per arrencar a córrer, i, si en moments en què els poetes s'hi fixaven d'allò més ?com a les lletres gregues i llatines? potser no n'hi ha gaires, no deixa de ser cert que, quan aquelles lletres van ser traduïdes, van sorgir brunyols molt prodigiosos. L'amic Balasch ?les traduccions del qual van generar, per part de Salvador Espriu, el neologisme "balasquejar", sinònim de brunyolejar? va traduir un vers famós de Safo d'aquesta manera: "¿Quina noia grollera et fetilla la pensa?", cosa que va generar un munt d'exegesis. Carles Riba, que en sabia molt, no va poder evitar traduir un vers de l'Odissea d'aquesta faisó: "Ou-me, filla de Zeus que l'ègida porta, inlassada". (Solució: "la gallina"). El llatinista Joaquim Balcells va traduir un vers, possiblement d'una sèrie parenta dels Himnes homèrics que després comentarem, amb aquestes paraules: "Seu al meu costat, Demèter, i toca'm la siringa". (La solució sembla clara). Això ha passat a totes les èpoques i en totes les llengües. Racine té un vers ?que feia petar de riure Flaubert? que diu: "De ton horrible aspect purge tous mes États"; i un traductor català del "Cant de Mignon", de Goethe, va posar-hi un vers que diu: "un vent dolç del cel blau bufa" (toma!). Un tal Chamas, poeta francès, va compondre aquest alexandrí: "C'est de là, par Allah!, qu'Abd'Allah s'en alla". Per fi, l'inefable Fèlix Ros va escriure el vers que Francisco Rico considera el més dolent de tota la poesia espanyola. Davant les despulles de la seva dona va escriure: "Amortajado amor, amor tajado!".

Vet aquí una bona versió de poesia molt arcaica Van ser denominats 'homèrics' pel sol fet que estaven escrits en la mateixa mesura que els de poeta 'Homer?

Com més difícil i remota és una llengua ?i, doncs, menys referents posseeix en la parla i en la vida quotidiana d'un país i d'una llengua que de vegades se'n troben allunyats fins a vint-i-vuit segles?, més enrevessat és oferir una bona traducció, fidel al sentit original i en un registre passador, per molt culte que hagi de ser. L'hel.lenista Carles Miralles considera que això és el que Riba va aconseguir en les seves versions d'Èsquil. Però avui voldríem fer l'elogi d'una altra traducció ?més ajornada pel que fa a la llengua, sens dubte, cosa del tot natural en la historiografia de les traduccions? que és la dels Himnes homèrics que ja hem dit: introducció, traducció catalana i notes de Maria Rosa Llabrés, Port de Pollensa, Edicions del Salobre, 2009.

Aquests himnes són, per definició, tirallongues de versos en honor dels déus de Grècia ?Dionís, Demèter, Apol.lo, Hermes, Afrodita, Àrtemis, Atena, Hefest, Posidó i Zeus, entre altres principals?, quasi tots de l'època arcaica, que van ser denominats "homèrics" pel sol fet que estaven escrits en la mateixa mesura hexamètrica que els versos dels dos poemes fundacionals del poeta anomenat "Homer". Tenen molta grandesa, entre altres raons perquè defineixen encara més bé que la tradició èpica el caràcter entre diví i humà dels seus protagonistes. De Persèfone es diu, per exemple, que jugava "amb les filles de sina profunda, d'Ocèan [sobra la coma després de "profunda", o hi falta després de "filles"] i collint flors: roses, safrà i formoses violes per un prat suau, i també iris, jacint i narcís que havia creat com a trampa ... la Terra, per voluntat de Zeus..."

Ens consten dues versions catalanes, anteriors, d'aquests himnes: la de Joan Maragall (1913) ?que es va basar en una traducció en prosa que va fer-li Pere Bosch Gimpera, rector de la universitat de Barcelona quan els rectors eren tan cultes? i la de Manuel Balasch (1974). De les tres, essent bona la de Maragall, aquesta és la millor, encara que no sigui en vers. Per escreix, entendreu d'on surten moltes coses dels Himnes de Hölderlin, el benaurat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_