_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

Jo, franquista català

DIETARI DE POSTGUERRA

DEL BARÒ D'ESPONELLÀ,

1940-1945

A cura de Javier Tébar

Generalitat de Catalunya

252 pàgines. 20 euros

A pesar del que pugui semblar fent una ullada a la bibliografia dels darrers anys, encara patim un dèficit notable pel que fa a la recerca dels anys quaranta del segle passat i, tan important com això, sobre el franquisme català. Per exemple, anem especialment malament quant a coneixements sobre el franquisme indígena, els franquistes catalans, perquè n'hi va haver, de franquistes catalans, molts i molt importants i en àmbits molt diversos, sigui en el món eclesiàstic, civil, militar, cultural, etc.

El treball que ha preparat i editat l'historiador Javier Tébar permet corregir una mica aquest doble problema i afegeix un altre element molt valuós: posar a l'abast del lector una raresa, un dietari privat d'un personatge de la situació. És gairebé un exotisme, una troballa importantíssima i, probablement, el més important de tot plegat. En un país on l'escassetat d'aquesta mena de documents ha fet un mal incalculable, l'aparició d'un text d'aquesta mena és d'una importància cabdal.

El dietari del baró d'Esponellà és la visió d'un grup franquista local però no falangista
El text deixa ben clar les bones relacions entre burgesia local i Capitania General

La troballa, explica Tébar en la presentació, va ser gairebé casual: la consulta als familiars del baró d'Esponellà, mentre preparava la tesi doctoral, va fer que aquests remenessin entre els papers privats i apareguessin les llibretes amb les anotacions. Se sabia que Epifani de Fortuny havia escrit més dietaris, però s'havien perdut. Així doncs, el material era únic i excepcional. Irregular pel que fa a la cronologia, amb grans salts temporals, però amb algunes anotacions que valen gairebé una recerca monogràfica.

Epifani de Fortuny, baró d'Esponellà, gran propietari rural, membre destacat de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i de les instàncies oficials franquistes relacionades amb l'agricultura i la ramaderia, va anotar tot un seguit de reflexions i activitats que acaben formant una panoràmica d'allò més interessant d'un grup social —els grans propietaris rurals—, de fortes arrels conservadores, franquista i monàrquic a la vegada, però no gens falangista.

Continuadors del treball i la projecció dels seus pares i avis, el baró d'Esponellà explica com es reconstrueix el teixit associatiu d'aquest sector, enmig dels enfrontaments i equilibris amb els intents per desplegar els projectes nacionalsindicalistes que, en bona mesura, xoquen amb els interessos tradicionals d'Esponellà i els seus companys. Enmig de tot plegat, apareixen pàgines interessantíssimes sobre la seva relació amb Antonio Correa Véglison, el governador civil de Barcelona i home clau del règim en els anys de la Segona Guerra Mundial a Catalunya, retrats de personatges com Gerardo Salvador Merino i Ramón Serrano Suñer que mereixen una lectura atenta, i algunes observacions d'una agudesa notable.

Per exemple, apuntin l'observació que Correa fa al baró d'Esponellà, arran d'una visita de l'aristòcrata al capità general: "Al quedarnos solos Correa arremete contra lo que él llama "mal de los catalanes": acudir siempre en segunda instancia a Capitanía General cuando se trata de asuntos importantes". I, tot seguit, en una segona anotació, el baró d'Esponellà posa en evidència una qüestió que, més o menys, coneixem però que està molt poc documentada: les pèssimes relacions del primer governador civil de postguerra, Wenceslao González Oliveros, amb la burgesia local: "Si en alguna ocasión hay en Cataluña lo que él llama segundas instancias es debido a que, por ejemplo, en casos como los que se presentaban a su antecesor [González Oliveros], forzosamente debía poder acudir a una superior autoridad ya que por las inferiores se sentían desamparados".

En dues anotacions apareixen dos elements cabdals del franquisme a Catalunya: el manteniment de les tradicionals bones relacions entre burgesia local i Capitania General, que ja venien de lluny (en època d'Alfons XIII i durant la dictadura de Primo de Rivera, els contactes entre la burgesia local i Capitania eren molt sovintejats i fructífers, la qual cosa permetia prescindir, en manta ocasió, dels inconvenients de la política civil), i les tibantors internes del franquisme, que van donar alguns conflictes prou interessants de conèixer i investigar.

Expurguin el dietari i prenguin-ne nota. És una contribució indispensable per construir el trencaclosques del franquisme català.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_