_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

L'art de narrar la història

Les terres promeses

Joan Barril

Edicions 62

244 pàgines. 19,50 euros

Les terres promeses (premi Sant Joan de novel.la, 2010) revela l'instint d'aquella literatura que, tot i ser conscient que el model de novel.la totalitzadora ha minvat, no renuncia a esbossar un marc narratiu del fris general de la història. En aquesta obra Joan Barril (Barcelona, 1952), des d'una tamisada condició autobiogràfica, assumeix el repte de dramatitzar aquells oceans conceptuosos que designem amb el nom de "mort de les ideologies", "fi de la història" o "societats líquides". Aquesta literatura que fa inventari del naufragi queda molt ben sintetitzada en les epopeies invertides de Philip Roth, en la civilització crepuscular que Julià de Jòdar descriu a La pastoral catalana o en el cant del cigne dels ideals neoil.lustrats que Joan Francesc Mira modula en la seva trilogia novel.lística (Els treballs perduts, Purgatori i El professor d'història).

Estem davant d'un examen de consciència destinat a llevar la màscara més íntima
'Les terres promeses' mostra una alta exigència moral i narrativa; és l'obra de maduresa de Barril

Les terres promeses mostra una alta exigència moral i narrativa, i tant pel que fa al fons temàtic com a la sofisticada xarxa d'esdeveniments representa l'obra de maduresa d'un autor que imprimeix un lleuger canvi de sentit en la lògica de la seva pròpia singladura literària. Com si el buscador i el buscat es fonguessin en un sol magma, la novel.la estableix una aliança entre la veu narradora i les impugnacions històriques que aquesta veu narradora formula. Resultat: Roberto Miranda, un català que es dedica a evadir divises per blanquejar-les en paradisos fiscals, es converteix en l'epítom degradat però realista d'una generació que va creure fervorosament en les preteses propietats salvífiques de les ideologies. No estem davant d'un exercici de llepar-se les ferides mentre amb to llastimós es recorren els daltabaixos del segle passat, sinó que estem davant d'un examen de consciència destinat a llevar la màscara més íntima: la d'un mateix, la del protagonista de la novel.la, que al capdavall es reconeix atrapat en el seu laberint més aviat infame.

Però la gran virtut de Les terres promeses radica en la mestria de les seves lleis narratives que, en una lògica d'al.luvió, decreten la consistència d'un univers i un llenguatge natural i directe. Els protagonistes de la novel.la queden reclosos a l'illot cubà de Cayo Tendido, sense poder agafar cap avió a causa de l'arribada d'un huracà. Aquest parèntesi prenyat d'espera permet l'elaboració minuciosa dels caràcters i la construcció d'una atmosfera que exalça la tensió narrativa.

Enmig d'aquest compàs la Història cristal.litza per partida doble: en la persona dels protagonistes contemporanis i en el salt temporal iniciat per Lucía, que evoca els preludis de la revolució cubana, quan l'any 1958 i en el mateix aeroport, Santiago Castro, fictici germà de Fidel, esperava la represa dels vols per enviar diners a l'Havana i sufragar la revolució. Un maletí de diners segella dues èpoques molt distintes. En un equilibri entre emoció i ironia, i diàleg i introspecció, el nus argumental desemboca en una Història redimida pel factor humà i per l'art d'explicar històries que manifesta Lucía.

Les terres promeses alena una idea poderosa: les sacres catedrals ideològiques són posades a prova per les forces primitives de la naturalesa: un vendaval, la passió amorosa, la memòria, la voluntat de domini i per una condició humana sempre anellada a la voluntat de reflexionar i sotmetre's al flux canviant del riu d'Heràclit. Decrepitud i esperança, caiguda i ascens, migradesa i tenacitat. Una novel.la molt rica.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_