'Mirabile' Mira
Que un país petit com Catalunya tingui, en aquests moments, quatre traduccions de l'Odissea d'Homer és una cosa que, lluny de resultar iterativa, ha de fer-nos sentir la mar d'orgullosos.
Tot va començar quan Riba va publicar, a l'Editorial Catalana, els tres volumets de la seva primera versió del poema, ja enormement meritòria, el 1919. Aquella traducció potser no li va semblar prou exacta, encara que hi ha hel·lenistes que la troben més llegívola que la segona, i, amb el suport de la versió francesa de Victor Bérard (raciniana, ai!) que va publicar-se en l'endemig, es va passar decennis corregint-la i va oferir, el 1948 en edició de bibliòfil i el 1953 a l'editorial Alfa, una segona versió, molt millorada en força aspectes. D'aquesta segona versió de Riba van viure tres o quatre generacions de lectors: es tracta, com sap tothom, no solament d'una gran traducció, sinó també d'una de les fites de la literatura catalana de qualssevol temps: perquè traduir també és una art original.
"Mira dóna una nova versió de l''Odissea', d'Homer, en una excel.lent versió mètrica"
Com que van passar els anys, hom va començar de pensar, malgrat el crèdit pròpiament religiós que posseïa la traducció definitiva de Riba, que potser era el moment, d'una banda, de preservar de l'oblit aquella traducció —així ho ha fet la Fundació Bernat Metge, que ja ens ha lliurat un primer volum d'aquella Odissea carlina amb notes i tot l'aparat que no posseïa la d'Alfa—, i proposar als lectors més prosaics de les eres modernes una traducció no feta en hexàmetres, sinó a rengle seguit. Així, el 1998 va publicar-se, a La Magrana, la traducció en prosa de Joan Alberich, molt ben feta i mot ben documentada, empresa semblant a la que l'insigne i màrtir Lluís Segalà havia fet el 1910. De fet, els escolars de llengües clàssiques, i no ells solament, van agrair que l'Odissea pogués llegir-se en prosa per amor de claredat —en especial pel que fa a la sintaxi— com succeeix, també, amb la magnífica versió en prosa de la Comèdia dantesca a càrrec de Nicolas González, B.A.C, 1965.
Ara bé: sembla clar que el millor que es pot fer amb un poema, a l'hora de traduir-lo, és donar-li forma mètrica, simplement pel fet que tota traducció està obligada a respectar l'essencial del punt de partença: i l'essència de la poesia no resideix en els seus continguts, com tothom es pensa, sinó en la bella acordança entre sentit i forma. Per això Joan F. Mira, que ja ens havia donat una Comèdia del Dant força discutible —així ho vam dir aquí quan va tocar— i uns Evangelis d'enorme qualitat —també ho vam reconèixer—, s'ha passat cap a cinc anys traduint novament l'Odissea amb resultats molt satisfactoris: excel·lents, siguem honestos.
Ja no resultava llegidor un vers de Riba com ara: "tots la meva mare pretenen i em tuden la casa", que Mira tradueix: "tots fan la cort a ma mare, i ací ens consumeixen la casa"; feia pensar en les gallines allò d'"Ou-me, Filla del Zeus que l'ègida porta, inlassada" (a banda l'hipèrbaton, quasi indesxifrable), i és millor: "Filla de Zeus portaègida, escolta'm, deessa infal·lible"; com és millor transformar el vers ribià, famosíssim: "Jo te'm flecto, regina: ¿ets dea o bé moridora?", per aquest altre de Mira: "Reina i senyora, als teus peus! Ets deessa o bé dona humana?" Fins i tot les anacrusis (síl·labes que s'han de considerar fora de compte abans que aparegui la primera accentuada) i els accents dits secundaris (o sigui, falsos) són menys freqüents a la traducció de Mira que a la famosa de Riba.
En suma: no és solament que hagin passat 60 anys des de la versió de Riba, i que era una bona idea fer-ne una de nova, sinó que la llengua catalana ha agafat, amb els anys, més vigoria i normalitat literària, i això cal aprofitar-ho. Advertiré només el lector que la traducció de Mira és lleugerament avalencianada (haureu de pronunciar les "r" de final d'infinitiu, per evitar sinalefes, si no voleu que hi manqui un dels accents prescriptius), però els valencians tenen tot el dret a parlar i traduir en la seva llengua nadiua.
