_
_
_
_
_
REPORTATGE

Montserrat Roig venç el temps

Els llibres de l'escriptora continuen ben vius 20 anys després d'una mort prematura

D 'aquí a uns mesos, al novembre, farà vint anys que va morir Montserrat Roig. En tenia 45 i estava en la plenitud de la seva creació literària. Tot indicava que havia finalitzat una etapa i que s'endinsava, amb El cant de la joventut (Edicions 62, 1990), en una esplèndida maduresa.

La seva mort prematura va ser un cop terrible, en el món literari i entre els seus lectors. Va deixar un buit difícil d'omplir. Però, hi ha bones notícies: els seus llibres són vius. Hom pot trobar gairebé tots els seus títols, molts en butxaca a la seva editorial, Edicions 62, i en altres col.leccions. Les seves novel.les han entrat en el circuit escolar i en un futur els seus llibres apareixeran també en versió electrònica.

El PEN Club català farà un festival Montserrat Roig el 14 de juny vinent
L'escriptora va fer un excel.lent retrat de la burgesia barcelonina
'Digues que m'estimes encara que sigui mentida' és el seu testament literari

Els seus amics es deleixen per retre-li homenatges. Va començar dimarts passat la revista Serra d'or, on va col.laborar. Hi van participar Josep Maria Benet i Jornet, Frederic Roda i Lluïsa Julià. L'actriu Mariona Casanovas va representar alguns dels articles que va publicar al diari Avui (recollits en Un pensament de sal, un pessic).Aquesta setmana, l'Amical de Mauthausen, commemora a l'antic camp d'extermini nazi, a Àustria, el 66è aniversari de la seva alliberació i organitza un acte en memòria de Montserrat Roig, la inoblidable autora d'Els catalans als camps nazis (Edicions 62, 1977). Hi serà present un dels seus fills, Roger Sempere, professor d'institut, que hi viatja amb un grup d'alumnes.

El PEN Club català i el Memorial Ravensbrück estan preparant un festival Montserrat Roig pel 14 de juny vinent. L'escriptora va néixer el 13 de juny de 1946. Hi participaran Josep Maria Castellet, Dolors Oller, Isabel-Clara Simó, Rosa Montero... i hi actuaran, entre d'altres, Marina Rossell i Paco Ibáñez.

Només és el principi.

Montserrat Roig va morir el 10 de novembre de 1991 a Barcelona. Tothom sabia que estava molt malalta, però la notícia va ser un cop molt fort. Costava de creure que una dona amb tanta alegria de viure, tan divertida i apassionada, amb tanta curiositat, que posava una enorme il.lusió a tot el que feia, fos morta.

Estava donant classes a la Universitat d'Arizona quan va començar a trobar-se malament i tornà a Barcelona, on, el 1990, li van detectar un càncer de pit molt agressiu.

Un dia li va preguntar a sa mare, l'Albina Fransitorra: "Creus que moriré, mare?". "Si t'haguessis de morir no estaries tan tranquil·la", li va respondre. En aquesta època nefasta, Montserrat va passar molt de temps a a casa de l'Albina.

A l'octubre es va celebrar la Fira del Llibre de Frankfurt dedicada a Espanya. No hi va poder anar, els seus col.legues, encapçalats per Manuel Vázquez Montalbán, li van organitzar un homenatge. Va publicar el seu darrer article a l'Avui el dia abans de morir.

Albina Fransitorra, que va mantenir una estreta relació amb la seva filla, que li feia de secretària i que l'acompanyava en molts viatges, té ara 99 anys. Continua sent una dona amb molt de caràcter, amb el cap bastant clar, que llegeix un parell de llibres a la setmana. Els néts adoren l'àvia Albina.

Montserrat Roig va ser la sisena de set germans. El seu pare era l'escriptor Tomàs Roig i Llop. Als 13 anys, després d'haver passat per un col·legi de monges, la Montserrat va anar a l'institut Montserrat, on va guanyar un premi amb un poema dedicat a la verge de Montserrat. En aquesta època, es va acostumar a deixar els seus escrit a la taula del despatx del seu pare, que els corregia.

Volia ser actriu, com la seva germana Glòria, i es va apuntar a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on va conèixer, entre d'altres, Josep Maria Benet i Jornet i Maria Aurèlia Capmany, que va morir un mes abans que ella.

Va estudiar Filosofia i Lletres (Romàniques). Es va llicenciar el 1968. Molts la recorden, en minifaldilla i mitges de coloraines, enfilada en un banc, al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, intentant que els companys s'apuntessin a la creació del Sindicat Democràtic d'Estudiants. Va participar a la Caputxinada, el 1966, al convent dels Caputxins de Sarrià, on es celebrà l'assemblea constituent del sindicat.

Encara que no li agradaven els despatxos, va treballar com a redactora de Gran Enciclopèdia Catalana i del Diccionari de literatura catalana. Va obtenir una beca per a la universitat italiana de Perugia. Va ser lectora de català i de castellà a la universitat anglesa de Bristol.

D'esquerres, sempre crítica,va entrar al PSUC, en va sortir, hi va tornar a entrar i en va tornar a sortir. Signava a la revista Treball amb el pseudònim de Capità Nemo. Va defensar les causes feministes, lluitava pels seus principis i era solidària.

Estava tancada en el monestir de Montserrat en protesta pel procés de Burgos quan va saber que el seu primer llibre, de relats, Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, havia guanyat el Víctor Català.

Es va publicar el 1971. Li van seguir les novel.les Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (premi Sant Jordi 1976), L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1982) i La veu melodiosa (1987).

Un cicle amb un món comú: la ciutat de Barcelona i, sobretot, l'Eixample, on va néixer i viure tota la vida. "Sóc de l'Eixample de la nostra estimada ciutat. D'un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D'un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or", diu al pròleg de Molta roba i poc sabó... El retrat de la burgesia catalana des de principis del segle XX a través de diferents generacions i la repetició de personatges, en especial, de les famílies Miralpeix i Claret. Va encertar en el retrat de les generacions universitàries de la postguerra. Molts lectors s'hi van sentir identificats.

Va prendre prestat un diàleg entre Sterling Hayden i Joan Crawford a la pel.lícula Johnny Guitar per a un altre dels seus llibres fonamentals, Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que va sortir el 1991. És el seu testament literari, resultat d'apunts en llibretes al llarg dels anys. Veiem la seva evolució creativa i com a dona i la de la seva ciutat. "Consciència de finitud, atrapar el temps. Heus aquí el càstig de l'ofici d'escriure. A la trama de la narració m'invento que el temps no s'acaba. Somnio que tinc paraules i que, amb elles, posseeixo el món", hi va escriure.

Montserrat Roig i el senyor Pla

Montserrat Roig va ser una periodista de primera i una entrevistadora encara millor. Es ficava la gent a la butxaca. Feia tàndem amb la fotògrafa Pilar Aymerich, a qui va conèixer a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual i de qui va ser amiga tota la vida. Se'n van anar a París, amb 10.000 pessetes cadascuna, a buscar-se la vida.

Roig entrevistava i Aymerich fotografiava, de Jorge Semprún a Josep Maria Flotats. A la tornada, ho van vendre tot. S'ho van passar molt bé.

Tothom recorda l'entrevista a Josep Pla, a Llofriu. El primer que li va dir és que per què es dedicava a escriure si tenia les cames tan boniques, després va intentar ficar-li mà i els va prohibir fer fotografies. L'entrevista va sortir i la foto, també. És probablement l'única que ha robat en sa vida Pilar Aymerich, aquella en què l'escriptor surt assegut al balancí.

Va col.laborar a Tele/Exprés, Serra d'Or —les entrevistes que hi va publicar van sortir en tres volums, Retrats paral.lels (1975, 1976 i 1978)—, a Oriflama, Presència, Cavall fort, Avui,L'avenç, El temps, Arreu, Destino, Triunfo, Vindicación feminista...

Va fer programes de televisió a TVE: Personatges, Los padres de nuestros padres i Búscate la vida, i A TV-3, LídersHerois, també d'entrevistes. S'ho treballava de valent.

Tot l'interessava i per tot s'apassionava. Els catalans als camps nazis va ser un llibre d'encàrrec: investigar i recollir els testimonis dels supervivents abans que desapareguessin. Ho va fer amb un rigor extraordinari.

Com L'agulla daurada, sobre el setge de Leningrad per l'exèrcit alemany, barrejat amb personatges històrics, com Puixkin i l'experiència de la seva estada a la ciutat.

Tots dos són magnífics.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_