Occident decapitat

MEDITACIONS

DES DE CATALUNYA

Miquel de Palol

L'arquer

383 pàgines. 22 euros

Abans de l'estiu els diaris anaren plens de les depressives consideracions de Jordi Llovet a propòsit de la decadència de la Universitat i l'extinció de les humanitats com a model formatiu i de futur. No estic segur que ara els diaris se sentin atrets en la mateixa mesura per Meditacions des de Catalunya, estrany germà del de Llovet, de Miquel de Palol. Els llibres coincideixen un munt de cops, fins i tot en formulacions literals: des de la nostàlgia i elogi del protocol fins a la denúncia de la informalitat indecent que omple els carrers o "l'anorreament cultural general".

De Palol creu de bona fe que les autopistes catalanes són fetes "a l'estil" de les de Hitler i creu també que la destrucció del territori és un símptoma de devastacions més profundes, entre d'altres coses perquè l'estat terminal de Catalunya com a societat i com a "ens" no té remei plausible, consensuat o legal. Cap al final, l'autor modula la veu per coquetejar amb la violència com a últim recurs d'aquesta cosa tan estranya que anomena "els catalans", com si pertanyéssim a alguna reserva desprotegida o fóssim un tipus de ser intransferible i establement idèntic a si mateix. És risible, però el somriure escèptic es desinfla en veure un autor tan reconcentradament seriós com De Palol instar el pas de la revolta a la revolució i demanar als "catalans" que comprenguem d'un cop que ja està bé de ser els beneits de la Transició, els explotats i oprimits, i que és hora de prendre la via directa cap a la independència sense contemplacions davant les lleis, el marc constitucional, les institucions i el sursuncorda.

La volada incendiària de De Palol neutralitza un bon feix d'anotacions ben girbades

Les engrunes d'humor són tan escadusseres que no deu fer broma quan demana aquest pas de la revolta a la revolució i comprensió pel sacrifici que significarà. Dic que això és cap al final del llibre, quan el lector s'ha fet el càrrec del nivell d'impuls derogatori del present que anima l'autor: no se salva ni Cristo, ni a Catalunya, ni a Espanya ni a Occident. Perquè el llibre recula cap a Catalunya com a preocupació essencial però és una encesa denúncia de la decadència integral que viu Occident respecte a un passat millor. Espanya fa de bruixota dolenta amb berruga peluda ("terra eixorca, envilida i embrutida") i els espanyols tiren cap a dolents còmics. No se salva la Transició, of course, ni els polítics ni els periodistes: tot és una mena "d'exèrcit d'idiotes", en espera del redemptor, i la freqüència amb què tracta a catalans i no catalans d'estúpids és ben expressiva.

El llibre és una murga pedantesca, molt enrevessada d'escriptura i sintaxi: m'ha sonat a un estrany i empipadíssim híbrid entre el laberíntic raonament de Sánchez Ferlosio i el complex d'elit de l'Ortega i Gasset a La rebelión de las masas. Diu que hem de reprendre les activitats culturals nobles i rescatar-nos de "la inòpia, la fatuïtat i el provincianisme" per fer "de Catalunya un senyal d'identitat modèlic, eficaç i respectat", que està bé. Però després diu tranquil·lament que la transició és "una cortina de vergonya" perquè "en la percepció dels catalans l'actual legalitat espanyola és continuïtat de la franquista".

Les anotacions trenades i amb remissions internes neixen d'una pulsió d'higiene íntima: desfogar-se desbocadament contra un país que riu els acudits de la televisió enlloc de llegir Llull o Xirau, i que neteja carrers amb màquines sorolloses enlloc de fer-ho com es feia abans, amb escombra, pala i cubell. L'empipament el fa vorejar sovint l'estricte ridícul però la seqüela més greu és una altra: la volada incendiària i integralment derogatòria neutralitza i fins i tot anul·la el potencial raonador i analític d'un bon feix d'anotacions ben girbades i plausibles —sobre el nacionalisme espanyol i el passat, sobre el funcionament del poder polític en democràcia, sobre la proliferació de morralla cultural, sobre els problemes a l'ensenyament. Però el sotmetiment de tot al paraigua d'un ensorrament integral d'Occident converteix el seu discurs crític en un mantra estèril. A més de ser falsa, aquesta deriva és cívicament perillosíssima, si més no per un vulgar burgès de pa sucat amb oli com jo. Em sembla com a mínim poc afinat el diagnòstic de "la pobra, bruta, trista, lletja, vella, covarda, desunida Catalunya", on "la vulgaritat, la incultura i l'estupidesa són valors socialment reconeguts i desitjables". Renoi.