_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

Pagar-se una edició

Hi va haver un temps, a Catalunya, en què la figura de Goethe va ser exalçada per tots els homes de lletres del país, sense distinció d'escola ni de bressol: D'Ors el preuava, Maragall el va traduir prou extensament, Riba volia assemblar-s'hi. Eren temps més sòlids per al cànon d'Occident que els d'ara, presidits per una postmodernitat gasosa en què primen valors completament efímers —cosa que el temps ha demostrat; no és cap prejudici— en detriment dels clàssics que, fins fa pocs decennis, havien estat indiscutibles.

Així, ha succeït que una enorme, potentíssima traductora, Núria Mirabet i Cucala, coneixedora de mitja dotzena de llengües europees, s'ha vist obligada a pagar-se de la seva butxaca —cosa que, sens dubte, li semblarà molt raonable al conseller Boi Ruiz, que va manifestar fa pocs mesos que: "Els qui vulguin estudiar grec i llatí s'ho hauran de pagar ells"— l'edició de la seva monumental i magnífica traducció de Poesia i veritat, de Goethe, mai abans traduïda al català. L'any 2003 va rebre l'ajut exigu del Premi Vidal Alcover; després va treballar durant una colla d'anys en aquesta versió de Goethe, i, ara, el 2011, possiblement després d'haver fet un humiliant peregrinatge per les grans cases editores del país, ha tret al carrer, amb els seus estalvis, una edició modesta (quant a l'enquader-nació) de la seva feina, abans que es quedés en un calaix.

"És preocupant que la traductora de 'Poesia i veritat', de Goethe, hagi pagat ella el llibre"

¿Qui no recorda (molta gent, sens dubte) aquell temps en què l'editorial Gustau Gili (1912) editava les Traduccions de Goethe, de Joan Maragall, dins la sèrie de les seves Obres completes? ¿Qui ha oblidat (força gent, potser) que el 1932 es van estampar milers d'exemplars d'una Antologia que la Generalitat dedica a les escoles de Catalunya, amb motiu del primer centenari de la mort de l'home de lletres alemany, amb traduccions de Josep Lleonart, Maragall mateix, Anna Maria de Saavedra, Marià Manent, Bofill i Ferro i Joan Alavedra? ¿Qui no ha sentit parlar (potser és que el país es torna sord) de la traducció pionera de Lleonart del Faust, editada per Proa el 1938?¿Que no conserven les biblioteques del país aquell preciós opuscle de Manuel de Montoliu, Goethe en la literatura catalana, que arrencava amb la figura de Pau Piferrer i arribava fins als dies de l'autor del llibre?

Les coses deuen haver canviat molt, però hi ha dos arguments que ens permeten d'afirmar que ja havien canviat molt al primer terç del segle XX respecte a mitjan segle XIX, però, tanmateix, Goethe era celebrat a Catalunya: era un autor estranger i havia mort feia cosa de cent anys. ¿No és avui tan estranger com llavors? ¿No resulta im-pertinent el fet que, en comptes d'haver passat 100 anys, n'hagin passat 175? Per això la conclusió ha ser d'un altre caire: tant li feia, llavors, que Goethe fos estranger com nacional, tant li feia que un autor clàssic tingués una antiguitat de 100 anys com de 500 o 2.500. El que ha succeït, simplement, és que qualsevol fet de cultura no folklòrica o industrial —nostrat o no— s'ha convertit en un producte poc rendible, aparentment prescindible i, de fet, insignificant per a les nostres vides contemporànies. Però no hi ha morts en els annals de la història —tot hi són vides acomplertes, les unes més felices que les altres—, i girar l'esquena a una obra tan important com Poesia i veritat equival a suposar que els catalans, en l'àmbit de la cultura, ja només ens movem pensant en rendibilitats immediates i, el que és pitjor, amb una càndida esperança en el futur —i mira que és incert, avui més que mai—, en comptes de treure tota la lliçó possible del passat. No és casual que, al costat de les dificultats de Mirabet per publicar el seu llibre en una editorial catalana, l'actual govern de la Generalitat hagi desmantellat el Memorial Democràtic.

Tot això a banda, el llibre de Goethe és extraordinari, i la traducció de Mirabet, de primeríssima qualitat. Els avatars d'aquesta edició seran un testimoni de temps històrics caracteritzats per haver donat l'esquena, justament, a la dignitat de la Història.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_