_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

Pallassos de pega

EL LÍMIT DE LA FUGIDA

Jordi Condal

Edicions 62

64 pàgines. 16,50 euros

El món dels pallassos desperta la simpatia dels qui encara disposen, en l'era web, d'un esqueix de sensibilitat. Amb les seves incontenibles ganes de fer riure, semblen vinguts d'un paradís perdut, on la ingenuïtat i la filantropia eren possibles. Com si, en ple segle XXI, aterressin d'un altre planeta, desorientats i vulnerables, per encomanar-nos una mica d'aquella puresa original. Les opinions dels pallassos —per recordar la magnífica novel·la de Heinrich Böll— poden ser també un bon estímul per reflexionar sobre el contrasentit de l'existència humana. O sobre la seva crueltat, com a Petita feina per a un pallasso vell, de Matéi Visniec.

A El límit de la fugida, Jordi Condal (Barcelona, 1949) parteix de dos presumptes pallassos xerraires —els clàssics Clown i August— per explicar-nos —segons diu la contraportada— com és la societat actual. Resulta una hipèrbole evident, perquè els dos personatges s'embranquen en converses reiteratives, insubstancials, anodines, que no duen cap a res. De fet, arrenquen d'una pretensió de transcendència que no pren cap mena de volada. Passa com aquells pallassos que es tornen insuportables perquè s'entesten a ser-ho tot menys allò que són.

Condal envolta el text (Premi Recull de Teatre Josep Ametller 2010) d'una aurèola circense i metateatral, si és no és beckettiana i pirandelliana, que acaba essent foc d'encenalls. En les acotacions, molt prolixes, comenta els tres plans que se suposa que té l'acció de l'obra, on es barrejarien la ficció, la realitat i la paranoia. També s'hi afirma que els personatges es troben en una mena d'espai claustrofòbic, desèrtic. A més, s'hi juga amb la interacció amb el públic i l'efecte sorpresa. Tants ingredients i tan generosos es queden, a l'hora de la veritat, en bones intencions, ja que no es tradueixen en un codi dramàtic eficaç, atractiu. Pitjor encara: només són un embolcall retòric per a una història retroactiva d'estètica i de temàtica caduques.

Malauradament, de costat d'algunes perles escadusseres, la dramatúrgia catalana actual disposa de massa textos que no passen de mers exercicis o temptatives d'escriptura. Deu ser una constant històrica, en què el temps garbella el gra de la palla, per bé que això no treu la responsabilitat que tenen determinades instàncies d'establir uns filtres de qualitat. D'una banda, els jurats dels premis teatrals, que potser podrien començar a autoprestigiar-se amb més declaracions (ben argumentades) de deserts. De l'altra, els directors de les col·leccions de textos, que també fóra bo que es plantegessin de triar més i millor, amb criteris d'exigència —explícits i transparents—, i que deixessin d'abandonar-se als compromisos editorials o a l'endogàmia més nefasta.

En termes generals, posats a dir, és ben de doldre que, amb tot el que passa al planeta Terra (o, si més no, al nostre voltant), bona part dels dramaturgs en actiu —consagrats o debutants— faci l'efecte que visquin fora d'òrbita. O in albis. O, de vegades, massa preocupats per autopromocionar-se o estar a la moda de les escoles dominants. Entestats, en tot cas, a escriure allò que en podríem dir grosso modo una dramatúrgia de la inhibició. D'una superficialitat inquietant, que corroboraria, al capdavall, les anàlisis més apocalíptiques de Nicholas Carr.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_