Pernau

Només cal llegir les necrològiques sobre Josep Pernau per fer-se la idea de la rellevància de la seva figura. Els periodistes el tenien per un mestre, qui el tractà el considerava una bona persona i la societat el recordarà com un demòcrata que parava els peus a aquells que creien que els diaris es feien des de fora de la redacció. Queda poca gent com Pernau. No hi he deixat de pensar des del seu comiat a les Corts. Hi hagué un moment que m'agafà un atac de nostàlgia del qual encara no m'he refet. Va ser quan em vaig adonar que la majoria passàvem dels 50 anys. Tot i que fins a cert punt era normal (Pernau tenia 80 anys), em pregunto si la seva obra no ha transcendit a les noves generacions.

La intervenció de la seva néta, desconsolada per no poder tornar a escoltar la veu del seu avi, em va fer recordar un article d'Enric González sobre Montanelli: "La crisi de la indústria afecta les veus que no pugen al campanar. La veu del cronista local, la veu del reporter, la veu dels que abans, integrats en un taller de formació continua anomenat redacció, s'impregnaven d'una certa disciplina obrera i s'abraçaven a un àmbit professional per empènyer la Història amb la forma dels fets". Vaig pensar amb la veu de Pernau i la seva manera de portar la redacció i em demano com s'ensenya ara l'ofici. No sé si s'ha trencat la cadena i ja solament ens queda el consol de les necrològiques per saber dels referents de la feina, sempre és clar, que siguin com Déu mana.

Vaig conèixer un becari a qui li van encarregar que actualitzés la biografia d'un famós que corria el risc de morir i no li va passar pel cap res més que trucar-lo: "He de fer la seva necrològica i no voldria cometre cap error". Li va penjar el telèfon. Ha canviat el periodisme últimament, l'ofici va de mal borràs i hi ha fins i tot qui deixa escrita la seva pròpia necrològica.