Plantar cara
És un poema de 1895, dels primers. Som davant d'un Maragall jove, un home que comença a estar ben situat: d'aquí l'advertència que es fa a si mateix. Excelsior sembla una cançó infantil. M'agrada la gosadia de renunciar al recer, de plantar cara a la vida burgesa que estava construint i de dir-se que les aigües tranquil·les no són un bon negoci per l'esperit.
Els millors poemes de Maragall són els que expressen la seva inquietud metafísica, perquè és un home que s'enfronta a la vida com un repte, com un aprenentatge, amb enorme passió, amb preguntes: el poema és profundament humà, malgrat la senzillesa formal. I és encara més bonic quan comprovem que ell va ser fidel a aquest repte: mai va claudicar del compromís amb ell mateix.
Amb tot, prefereixo el Maragall intel·lectual, sobretot el que s'expressa en els articles periodístics, sempre lúcids i fidels, i alguns magistrals.
Excelsior
Vigila, esperit, vigila, /
no perdis mai el teu nord, /
no et deixis dur a la tranquil·la /
aigua mansa de cap
port.
[...]
Fuig-ne, de la terra innoble, /
fuig dels horitzons mesquins: /
sempre al mar, al gran mar noble; /
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida't de tot regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més...