_
_
_
_
_

Plantar cara

És un poema de 1895, dels primers. Som davant d'un Maragall jove, un home que comença a estar ben situat: d'aquí l'advertència que es fa a si mateix. Excelsior sembla una cançó infantil. M'agrada la gosadia de renunciar al recer, de plantar cara a la vida burgesa que estava construint i de dir-se que les aigües tranquil·les no són un bon negoci per l'esperit.

Els millors poemes de Maragall són els que expressen la seva inquietud metafísica, perquè és un home que s'enfronta a la vida com un repte, com un aprenentatge, amb enorme passió, amb preguntes: el poema és profundament humà, malgrat la senzillesa formal. I és encara més bonic quan comprovem que ell va ser fidel a aquest repte: mai va claudicar del compromís amb ell mateix.

Amb tot, prefereixo el Maragall intel·lectual, sobretot el que s'expressa en els articles periodístics, sempre lúcids i fidels, i alguns magistrals.

Excelsior

Vigila, esperit, vigila, /

no perdis mai el teu nord, /

no et deixis dur a la tranquil·la /

aigua mansa de cap

port.

[...]

Fuig-ne, de la terra innoble, /

fuig dels horitzons mesquins: /

sempre al mar, al gran mar noble; /

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,

oblida't de tot regrés:

no s'acaba el teu viatge,

no s'acabarà mai més...

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_