"Porto cèl·lules mare del Lliure"

Aquesta nit torna a alçar el teló el Teatre Lliure de Gràcia, un teatre petit on, entre les quatre parets, hi cap el bosc d'Arden, la Venècia de Goldoni i Mahagonny sencera, per no parlar de la memòria i dels somnis d'innombrables persones. Per a tots els amants del teatre és una gran ocasió però ho és molt especialment per a Lluís Pasqual, de 59 anys, membre fundador del Lliure, un dels seus noms emblemàtics i, per una carambola del destí, després de tantes vicissituds, la persona que dirigirà el col·lectiu a partir de la pròxima temporada.

Què li sembla com ha quedat el Lliure? "Molt bé", diu tot prenent una infusió en un bar. "És curiós perquè en entrar te l'imagines més gran i en sortir també, però quan ets dins és igual de com era. Conserva, i aquest n'és el secret, les dimensions màgiques, deu tenir la proporció àuria. El pots ocupar amb dos actors o amb vint, i funciona de totes maneres". Pasqual tanca els ulls i visualitza el teatre com qui recorre amb el dit el perfil d'una persona estimada. "Hi falta la galeria, és clar. Però els camerinos, per exemple, que eren com un zulo, te'n recordes?, ara tenen un espai normal".

Què sent en moments de vigília? "No sóc un home de nostàlgies. Em fa venir més interrogants sobre el futur que pensaments sobre el passat. Però, sí, hi ha un sentiment, una sensació... l'olor de cera, aquesta és la meva magdalena proustiana. El record de Fabià Puigserver i jo encerant el terra l'1 de desembre de 1976, quan vam obrir per primera vegada". El Lliure torna a obrir en una ciutat molt diferent de la del 76. "A Gràcia, llavors, no hi havia res. Aquell teatre va començar sent el teatre d'una nova ciutat i tot va anar canviant, la ciutat, el públic, nosaltres, tot a la vegada. Va ser un moment de privilegi. Ara al Lliure li toca fer un altre paper". Quin? Pasqual suspira: "I jo què sé. En això és en el que pensem".

Lluís Pasqual, que reconeix esportivament que ha canviat d'opinió respecte de conservar el Lliure de Gràcia —no n'era partidari—, no pensa que sigui, per pes històric, una amenaça per al de Montjuïc. "Són dos llocs molt diferents. Ens ho hem de prendre per la banda de l'avantatge, com el bilingüisme, és un valor afegit, una cosa de més, no de menys". Però quan et trasllades a la nova casa rutilant, acostumes a deixar el piset. "És cert, penses a vendre'l, però després t'adones que no te'n pots desprendre. El Lliure de Montjuïc és el Lliure de Montjuïc, no el de Gràcia en gran". A Pasqual tant li fa dirigir espectacles en un o en l'altre. Però té molta curiositat per "explorar" el de Montjuïc: "Només l'he viscut en maqueta".

Continuen pesant els fantasmes en el Lliure? "Si n'hi havia, els anys han passat i Àlex Rigola els ha substituït; hi ha hagut prou aire diferent". Pasqual parla tot movent enèrgicament els braços, com si ventilés. "En els teatres cada vuit o deu anys s'ha d'obrir les finestres... i avall. Feia falta que vingués algú com l'Àlex i escombrés". S'ha fet net, aleshores? "Crec que sí, som nous, l'actitud del patronat i la meva són noves, jo sóc una altra persona. És una altra mirada. Repensarem moltes coses. És una altra ciutat, un altre ecosistema teatral". Però els fantasmes són tenaços. "Si queden esperits són bons, ajuden. Si hi ha l'esperit de Fabià o el de Rafael Anglada serà per ajudar, no per emprenyar, segur". Parlant del passat i de la seva persistència, s'imagina com a director del Lliure amb Ferran Mascarell d'alcalde? Pasqual riu amb ganes: "Això deixem-ho córrer. Ell també serà nou".

Què en pensa que es reinauguri amb Gata sobre teulada de zin calenta? "És una decisió tan sense components sentimentals que em sembla molt bona. No vol dir més que el propi espectacle, teatre i prou, cosa que és una manera maca de reobrir, allò de 'como decíamos ayer...".

Pasqual, malgrat la seva intenció de reinventar-se, és el principal cordó umbilical entre el Lliure històric i el d'avui. "Encara dec tenir cèl.lules mare del Lliure", riu. "Espero que serveixin per realimentar el teatre".