Salinger i la fama

Salinger i la fama

JORDI LLOVET

La reedició de la traducció catalana de Nine Stories , de J. D. Salinger, no podia haver estat més oportuna: l'escriptor nord-americà va morir el 27 de gener, a New Hampshire, als 91 anys. Seria ximple, en aquest cas, parlar d'una "mort irreparable", i encara més inversemblant exclamar que "trobarem a faltar el seu somriure": primer, perquè tenia males puces -una vintena de dones el van estimar amb tanta passió com el van abandonar, exhaustes-; segon, perquè Salinger s'ha assegurat la perpetuació dedicant-hi molt pocs esforços. És una garantia per a la supervivència d'un escriptor el fet de morir jove o suïcidat, però encara ho és més haver demostrat una gran capacitat narrativa -vegeu The Catcher in the Rye , El vigilant al camp de sègol -, després escriure dues o tres coses més, notables, i fer-se fonedís, als anys 1960, per sempre més. Pel que sembla, Salinger havia mostrat un interès molt gran -potser no va arribar a vocació, però ja es veurà en els papers pòstums- pel budisme i pel misticisme zen. Com és sabut, aquesta mena de savis tenen una gran tirada a la discreció; més encara, a no fer res en aquesta vida, amb la idea que ja n'han tingut moltes i segur que en tindran més: tota una filosofia antiexistencial.

Salinger va fer-se famós de tant defugir la fama

Una de les narracions incloses a Nou contes , l'antologia que hem dit (traducció de Quim Monzó, Barcelona Empúries, 2009) és "L'home rialler". Narra la història d'una colla de joves que juguen al rugbi o al beisbol, i que són acompanyats per un tal John Gedsudski, un noi una mica més gran, que els explica la història de l'home rialler, una criatura deforme (una mena d'home elefant a la inversa), sense nas, només amb una gran cavitat al lloc dels narius i dels llavis, que, quan arrenca a riure, ho fa d'una manera d'allò més fastigosa. La història és una de les més fines del recull; però avui no en parlarem en tant que exemple de la manera de narrar -els amants de la "crítica hidràulica" hi veuran, sens dubte, una de les fonts de la narrativa del mateix Monzó- sinó com a metàfora de la vida del desaparegut Salinger, ell mateix. La narració, en efecte, és una d'aquelles històries que en porten una altra a dintre, procediment habitual en Salinger, de manera que la segona queda entaforada dins de la primera. Podem imaginar que la vida de Salinger ha estat, igualment, una història força fabulosa -ni que sigui per desconeguda i misteriosa- ficada dins d'una altra història; en el ben entès que la història encofurnada és la història secreta de la vida de Salinger, mentre que la història principal, com sempre cal considerar en els avatars de la vida d'un escriptor, és la seva literatura.

Així sembla que ha anat la cosa. Un bon dia dels anys 1960, com s'ha dit, Salinger es va tancar a casa seva, sense que ningú no hagi sabut mai què caram va fer-hi, tot el dia, durant més de cinquanta anys: sembla que escrivia de tant en tant -no s'havia de preocupar pels diners, perquè no va parar de vendre la seva primera novel.la, que han llegit gairebé tots els adolescents dels Estats Units, com a França han llegit L'Étranger , de Camus, a Anglaterra A Christmas Carol , de Dickens, i a Catalunya res-, diuen que va entrar cada cop més a fons en les filosofies i la religió hindús, que feia solitaris, que menyspreava les seves dones incomptables -no totes de cop, sinó d'una en una, rabejant-s'hi per un instint de repetició molt pertinaç-, i que de vegades anava a comprar en un supermercat de la comarca, en espera que algú li fes una de les poques fotografies de què disposem per etzibar-li un cop de puny: hi ha fotografies que ho demostren.

Sigui com vulgui, la manera d'actuar de Salinger, o de no actuar, s'assembla prodigiosament a la manera d'ocultar-se que ha caracteritzat un estol força innombrable d'homes savis al llarg de la història. Els orientals hi tenen més tirada, és cert; però l'Occident és ple d'exemples de persones que han fet una gran obra, o no l'han feta, i que s'han estimat més no ser coneguts per ningú que assolir la fama i delectar-se amb la mel de les mundanes glòries. La màxima d'Epictet va ser: "Absteniu-vos", i també "Amagueu-vos", com la de sant Antoni eremita. Així mateix van pensar-ho gairebé tots els estoics i els epicuris, després de la llambregada aristotèlica. Horaci ens diu: "... mediocribus esse poetis. | Non di, non homines, non concessere columnae" ( Art poètica , 372-373). El Panormita, amic sicilià de Leo Battista Alberti, va escriure: "Deixeu que la fama arribi quan hagi traspassat | per tal que el seu soroll no m'entri a dins del cap". Montaigne, a l'ombra dels estoics, naturalment també (vegeu Essais , II,16). Pascal i La Bruyère detestaven la glòria i els honors. Paul Valéry es va fer famós de tant menysprear la fama (com Salinger): vegeu els seus Cahiers . I Robert Musil, als Diaris (primera edició valenciana, vol. II, pàg. 254), la temia més que un mal lleig.

Tot plegat, ara podran fer-se tantes històries de Salinger (biografies?) com es vulgui, però sempre quedaran tancades dins el clos de les seves històries de debò: les literàries.