Scott

No sé si aprofitant les rebaixes o no, un company em va dir que s'havia comprat un e-reader . I que entre els llibres incorporats i un obsequi especial, a dins hi tenia 1.500 e-books . "Ja em puc desfer d'un terç de biblioteca; el que guanyaré al pis!", deia cofoi.

Com que el tema és, d'uns anys ençà, gairebé arma llancívola de divorci, enmig de l'insomni vaig passejar pel despatx de casa. Quins podrien anar fora, en el meu cas? Potser Últimas tardes con Teresa , amb aquella portada impagable d'una Teresita Serrat en el descapotable fotografiada des de dalt pel gran Oriol Maspons i que un va intentar reproduir sense gràcia ni enquadrament i amb un Ford Fiesta des del balcó quan tothom tenia vint anys... No, aquest deixem-lo.

Això sí: o la versió catalana (Mallafré) o la castellana (Marías) del Tristram Shandy : el que soni millor, així, a l'atzar, el mateix fragment... Ara entenc per què porten tants anys. I Anna Karenina ? El subratllat que m'hi van fer en aquella plana sempre el podria reproduir a l' e-reader , diuen... Aquest, segur: el Ross McDonald de La piscina de los ahogados , que té la punta rosegada pel cocker, que no va soportar els gelos quan el nen. Li sortien llavors a aquell boig (el ca) les dents.

Els dos manuals de literatura del batxillerat! Aaaara! Fora romanticismes: ni la lletra formal irreconeixible avui per infantil que es combina amb dibuixets pels marges ni la nota tragicòmica: "Si este libro se perdiera, como puede suceder, es de un pobre estudiante, que lo ha de menester". I aquest?: La torcha al oído, de Canetti, ja sense la hiperbòlica dedicatòria que sabíem que no es compliria i que, amb els anys, vaig mig arrencar...

Van passar dues hores i tres cossos de lleixes, les necessàries per comprendre que no me'n desfaria de cap, mai. Res d'esporgar, ni de truca digital. D'alguna manera, cada llibre explica la meva vida o capítols d'ella. Sóc jo mateix i els meus, passat i present, de peu a cada prestatge. No vull buits, fantasmes, absències de marques que són les meves... I sé llavors que el meu destí serà una mica com el del Scott, que es va pesar els queviures per alleugerir la seva motxilla i la dels companys per sortir del desert gelat però, tot i així, van morir a disset kilòmetres d'un dipòsit de provisions. No se sap si duia la selecció de novel·les poloneses i russes que havia passejat per tota l'Antàrtida, però sí que arrossegava al trineu setze kilos de fòssils del Paleozoic tardà. Ja veig que la negociació amb l'advocat de la dona serà dura.