_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

'Tempus fugit'

EL TEMPS

Lluïsa Cunillé

Arola

100 pàgines. 12 euros

Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) és una de les autores més premiades i estrenades de la dramatúrgia catalana contemporània. Amb una obra dilatada i un estil propi, ben singular, ha aconseguit convertir-se —de bracet de Sergi Belbel— en un dels referents estètics consolidats i admirats fins a extrems ditiràmbics. Més enllà de la superfície, les seves peces construeixen un univers minimalista, el·líptic, opac i críptic que es completa i es retroalimenta concèntricament, obsessivament, tot girant sobre l'eix d'unes mateixes inquietuds i unes constants temàtiques, com ara la incomunicació, la solitud o la vulnerabilitat de les relacions humanes.

En la seva línia d'austeritat dramatúrgica, Cunillé torna a oferir a El temps —flamant guanyadora del premi Born de Teatre de 2010— un exercici d'extrema simplicitat, ple de buits i ocultacions, d'el·lipsis i fugides d'estudi: dos personatges innominats (Ell i Ella), un únic espai (el despatx d'una empresa) i un temps (en les diverses dimensions: dramàtic, biogràfic, laboral...) que avança imperceptiblement i fuig de manera inexorable. L'acció és mínima, gairebé inexistent: el diàleg espasmòdic dels personatges —marca de l'autora— destil·la amb comptagotes què passa al seu voltant i quina interrelació estableixen.

Dels intersticis del diàleg, dels sobreentesos deliberats, en descobrim indicis d'allò que els lliga o distancia: Ella, vagarívola i amatent, és la qui porta la batuta de l'empresa, un cop la seva mare ha hagut de desistir-hi per raons de salut; Ell, enigmàtic i solitari, té encomanada una estranya missió com a treballador de la casa. Així i tot, són moltes les incògnites que genera la interacció entre tots dos, el joc de rèpliques i contrarèpliques, les anades i tornades insinuants, etcètera. No cal dir que la dramatúrgia de Cunillé transforma el clàssic diàleg en un joc tan circumloquial, calculadíssim i contingut com ho és una partida d'escacs entre dos cervells impertèrrits.

En teatre, el temps és —amb l'espai— una de les coordenades fonamentals. Com ho és en la vida. A la peça de Cunillé hi ha un acurat domini dramatúrgic (a costa de pauses i silencis molt pautats) que fa del temps a què al·ludeix el títol un dels elements clau per atorgar dinamisme a una acció exigua. És el temps allò que fa avançar el vincle entre Ell i Ella i, alhora, allò que determina els canvis en les biografies dels personatges i en les circumstàncies personals i professionals que els condicionen. A través d'una aparença de trivialitat, el diàleg va in crescendo i, d'una escena a l'altra, assistim al duel subterrani, molt cerebral, entre Ella i Ell, jugadors d'una partida plena de derrotes, simetries i incerteses.

Cunillé torna a acollir-se a la tècnica de l'iceberg que deixa veure només la superfície i amaga les profunditats dels conflictes. Com ja ens té acostumats, passa de puntetes per les trames i pels temes que apunta, en allò que se n'ha dit sostracció o relativisme. I, en conseqüència, amaga el cap sota l'ala tant com pot, en una dramatúrgia innòcua, insípida i indolora que podríem convenir a anomenar "de la inhibició".

Els personatges de Cunillé, pastats amb el mateix fang, són com peces asèptiques d'un joc d'escacs o titelles moguts pels fils del dramaturg demiürg. Adés i ara, semblen insectes perduts en un medi hostil: els manca l'alè de vida. En aquest sentit, Cunillé és impertorbablement fidel a ella mateixa.

Lluïsa Cunillé (en un assaig d'El bordell) torna a construir personatges que són insectes perduts en un medi hostil.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_