"Tenim dret a la memòria i a l'oblit"

Som gent pacífica / i no ens agrada cridar". Aquell eslògan tan repetit ens retorna un munt de records. És el que passa a No parlis de mi quan me'n vagi (Empúries), de Mercè Ibarz.

Valentina Morera, fotògrafa, que signa com a Mo, convida a sopar quatre amics de fa 30 anys: Isi, que s'ha convertit en una buròcrata; Rat, el més revolucionari de tots, que es dedica a invertir els diners dels rics i que entra i surt dels jutjats per estafa; Nela, que va fugir cap al nord i es va fer etarra, la van detenir i va anar a presó i no l'han tornat a veure; i Nil, un dibuixant de còmics per a adults, que no coneix els altres tres. La novel.la té moltes lectures. La narradora en primera persona intervé quan li escau. Diu: "Faig de cronista d'una altra vida que també va ser la meva". Amb ella i els seus personatges, vius i morts, com explica Valentina, fem un recorregut en el temps, des dels anys setanta fins al Tripartit.

'A 'No parlis de mi quan m'en vagi? tot és ficció, però res no és inventat'

També ens passegem amb ells per Barcelona. Tornem a gaudir de totes aquelles cançons que configuren la banda sonora de No parlis de mi quan me'n vagi. "He treballat com si fes una crònica, no personal sinó d'ordre col.lectiu". És inevitable pensar que hi ha bones dosis d'autobiografia. "Tot és ficció, però res no és inventat, excepte el final". El panorama que descriu sobre els grups i grupuscles polítics és descoratjador: estava prohibit ser reaccionari; ser verge era pitjor que no anar a una manifestació; era una època inquisitorial (interrogatoris dels polis, dels companys de cel.la, dels companys de pis). "Em van expulsar de les plataformes anticapitalistes perquè, en lloc d'anar a una reunió, me'n vaig anar al cine".

Però aquells temps també han deixat valors. "A la novel.la es parla de la vacuna antisectària, precisament per aquelles experiències", explica. "Hi ha una actitud de mirar d'entendre què passa i sobretot de quina manera passa. Els personatges es van fent més lúcids. Com ho va aprofitar cadascú després, això és la novel.la. Per això Valentina reuneix els vius i els morts..., i per això la novel.la es tanca amb l'aire renovat".

També és cert que les coses no estan estudiades. "Aquella radicalitat és pròpia de la gent jove i del moment que es viu. Aquells grups i grupets podrien ser equiparables a les bandes d'ara. El poder que tenien, les relacions entre persones".

Valentina diu que va passar més ànsia als vuitanta que als setanta. "Hi ha una amnèsia col.lectiva del que va passar als seixanta, als setanta i als vuitanta. Com pots oblidar si no pots saber la realitat del que va passar. Tenim dret a mantenir la memòria i tenim dret a oblidar".

Els "fabulosos" anys de la transició i els diners. "Va ser un canvi molt gran. Vam sortir de la dictadura i vam entrar en la llibertat. Però amb els vuitanta va arribar l'intent de cop d'Estat, els Gal, el pelotazo... La importància que prenen els diners com a representació social. Tot el que som ara ve dels vuitanta. La història del Rat és representativa de molts casos. Així hem arribat a la gran corrupció, i no només l'econòmica, sinó a la corrupció de la pròpia història".

No parlis de mi quan me'n vagi és també una novel.la sobre Barcelona. Les passejades de la Mo, la cerca del pis de la seva vida, el moment quetira els envans i troba la llum. "Vol ser un recorregut per la ciutat. Els anys noranta va viure les grans transformacions amb eufòria. Barcelona és una ciutat adorable que s'està tornant desconfiada. Fa massa temps que el discurs sobre la ciutat és el de les institucions i la ciutat és de la gent. Els meus protagonistes són com la ciutat, no saben ben bé que els passa".