Un bosc perenne de versos

PAGÈSIQUES

Perejaume

Edicions 62

560 pàgines. 24,90 euros

Acostumats a parlar de novetats poètiques que ocupen una cinquantena de pàgines —el que en francès en diuen normalment plaquette—, sorprèn que algú, viu i en ple ús de les seves capacitats creatives, signi un llibre que ultrapassa les 500, i encara més que cada un dels textos que el conformen —alguns, una sentència de poques línies; molts, reflexions que s'allarguen fins a una plana o més— són tremendament sintètics i suggeridors. Sens dubte l'activitat plàstica i la literària de Perejaume (Sant Pol de Mar, Maresme, 1957) avancen en paral·lel, en una unitat de destí artístic, com es pot comprovar aquests dies a la sala d'exposicions de la Pedrera de Barcelona, i s'il·luminen l'una a l'altra per més que tolerin lectures separades.

'Pagèsiques' de Perejaume és més que un recull de notes, és un llibre de meditació

L'autor vol reassumir la comunió amb la natura del món agrari anterior al capitalisme

En la mateixa línia que Obreda (2003), que aplegava textos del 1992 al 2002, el present volum és el resultat dels deu anys subsegüents d'escriptura poètica, amb el mateix grau d'introspecció creativa que aquell i fent un pas més en el descobriment i vindicació d'una nissaga literària d'autors que han sabut estar atents a les veus de la terra —Marià Manent, Mercè Rodoreda, Joan Vinyoli, Josep Carner...— dels quals aprofita i comenta alguna troballa brillant. I val encara aquesta apreciació de Toni Sala sobre l'escriptura de Perejaume: "És el Verdaguer pagès i geològic passat pel Foix més visionari, i potser el cant del cigne de l'agrarietat en la nostra literatura."

La contemplació de la terra i de les feines de pagès sempre ha estat cosa de gent de ciutat i desenfeinada —com el Virgili de les Geòrgiques evocat en el títol Pagèsiques—; Perejaume, en canvi, abomina la mirada del diletant o del turista, i vol reassumir la comunió amb la natura pròpia del món agrari anterior al sistema capitalista, una comunió que hem anat perdent fins a sentir-nos aliens al tros de terra que ocupem, com si fóssim pròpiament extraterrestres. D'aquí el seu treball amb tants elements materials incorporats a l'obra d'art i l'aspiració d'apropiar-se de la natura amb el llenguatge: "Vaig oferir la meva paraula al turó / i el turó era muntanya de veu."

Aquest esforç per recentrar l'atenció de l'home en la natura es concreta, en l'aspecte literari, en un continu donar voltes entorn dels mateixos temes, com si es tractés d'aplegar idees amb vista a la litúrgia d'un culte que celebrés la transcendència de cada element de l'entorn. Els títols de les cinc parts en què es divideix el llibre —Pagèsiques, Els arbres, Els suros, El taller, Bloc de notes— palesen que l'ordenació, tot i que els temes es reiteren i s'interrelacionen, va de més gran a més petit, del paisatge a la meditació interrogativa sobre la pròpia creació. "Tot el que els arbres tenen d'obra ho prenen de dins. Tot el que les obres tenen d'arbre, ho prenen de fora."

Es tracta, doncs, d'una retòrica que obre àmbits de suggestió recorrent a sentències a primera vista enigmàtiques; a l'ús de termes inusuals, o neologismes com plenairisme o enverdidorament, hi ha la per-sonificació d'elements inanimats. Però aquesta proposta no té res d'obsessiva ni d'inquietant, sinó que més aviat encomana la placidesa de pensar que les coses que ens han estat donades són bones des de sempre i que només ens cal parar-hi atenció per entendre-ho.

Pagèsiques és molt més que el recull de notes d'un artista, és un llibre de meditació del qual es poden anar apreciant matisos i enriquint el sentit a còpia de fullejar-lo i rellegir-lo, i que aspira a créixer en l'esperit del lector amb la lentitud i la perennitat d'un bosc. "Feu la terra abrandar-se amb el cant o amb la feina", ens torna a dir Perejaume, abans que sigui massa tard.