El cínic Mazarin

El cardenal Mazarino, Mazarin pels francesos (el seu país d'adopció), sempre serà recordat, entre els amants dels llibres, com l'home que va llegar la seva col.lecció de 30.000 volums a França, llavors ja sota el regnat de Lluís XIV, nascut sens dubte d'Anna d'Àustria, filla del "nostre" Felip III. La biblioteca compta amb més de 1.500 manuscrits medievals, molts d'ells il.luminats, i 2.370 incunables ?llibres impresos abans de l'any 1500?, entre ells un exemplar de la Bíblia de Gutenberg. Va ser la primera biblioteca pública d'Europa, i, amb els anys, ha arribat a posseir la gens negligible suma de 600.000 volums.

L'endemà de la mort de Richelieu, Mazarin va ser nomenat Primer Ministre d'Estat, i Lluís XIII el va fer padrí de l'hereu al tron, el futur Lluís XIV, amb l'aquiescència de la reina, potser perquè corria la brama que el delfí era fruit d'una llicència de Mazarin amb la futura regent, cosa molt hipotètica. Mazarin, com un Berlusconi ante litteram, va fer una gran fortuna com a primer ministre. Va deixar, a la seva mort, un patrimoni de trenta-cinc milions de lliures, de les quals vuit en metàl.lic, l'equivalent a tota la riquesa d'un país com Holanda en aquella època: l'hauria pogut comprar. Va ser un home astut, cínic, hipòcrita, eficient, deslleial, oportunista, hàbil, bon orador, amic del Papat i de qui convingués fer-se'n, enemic dels privilegis de la infausta noblesa (la Fronda) de la França del seu temps ?a la qual va espoliar?, i amb moltes altres virtuts i defectes. Ell va escriure molt poc, però els seus detractors, entre ells Scarron, el cardenal de Retz i Cyrano de Bergerac ?que es van divertir a costa seva com uns Aristòfanes i Juvenal moderns?, van fornir una gran col·lecció de sàtires anomenades "mazarinades", que també es troben a la biblioteca que porta el seu nom. Un dels epigrames que li va tocar d'entomar al cardenal diu: "Va-t'en dans Rome estaller | les biens qu'on t'a laissé voler", és a dir: "Ves-te'n a Roma, a ensenyar | tots els béns que vas robar".

"El Cardenal Mazarin és una versió barroca, embastardida, de Maquiavel"

Ell mateix, com s'ha dit, va escriure poc, a causa de l'enorme quantitat de missions, guerres (la dels Trenta Anys), pactes (el dels Pirineus) i desafurs en què va haver de participar. Una de les poques coses que van sortir de la seva ploma, o que se li atribueixen, és aquest Breviari dels polítics, que ara inaugura una nova editorial catalana, Edicions de la Ela Geminada, Girona, 2011, amb magnífic pròleg de Xavier Rubert de Ventós, i introducció i traducció de Ramon Alcoberro, tot plegat fet amb cura i molta saviesa. Si haguéssim de resumir en poques paraules aquest llibre, diríem que el Breviari de Mazarin és a l'època barroca allò que El príncep de Maquiavel és a l'època renaixentista. Si el llibre de Maquiavel ha generat, injustament, un adjectiu i un substantiu carregats de sospita, això no és res comparat amb tot el que podria dir-se de l'art de fer política que brolla de les màximes d'aquest Breviari. N'hi ha de molt clàssiques i estoiques, com ara: "Rebutja de tot cor les distincions honorífiques i mira de rebre'n com menys millor", però n'hi ha que esgarrifen: "[Quan vagis a les províncies] anota especialment el que fascina cada poble, és a dir, com se'l pot vèncer"; "Si has d'abandonar un càrrec, evita que et succeeixin homes massa evidentment superiors a tu"; "Si busques el favor de la gent del poble, promet-los avantatges materials a cadascú personalment. [Per exemple, donar-los un xec-bebè, abaratir la gasolina, eliminar l'impost de successions, etcètera.] Perquè això és el que els interessa, i no honors i glòries".

Maquiavel va ser un humanista, i en la seva teoria política hi pesa encara tant la lliçó ciceroniana com la civilització medieval. Mazarin, per contra, va ser un home educat als jesuïtes, i la seva passió pel joc, els diners, el poder i l'estratagema disfressada ens permeten definir-lo com un perfecte model de l'homo politicus de tots els segles que van venir després.