De finestres
La seu del Banc de Sang i Teixits de Catalunya és un edifici sobri del qual només podem apreciar una part ja que els laboratoris s'estenen pel soterrani de tota l'illa. És un cas que permet fer algunes observacions sobre les façanes compostes a base de finestres, que són diferents de les resoltes amb murs cortina, o amb terrasses contínues que releguen a un segon pla les obertures, les de forats més o menys capriciosos o les de gelosies. És per això que aquest cas és oportú per preguntar-nos què fa que un edifici amb finestres estigui bé.
Al meu entendre, hi intervenen diverses coses. Generalment les finestres d'un edifici no han de ser totes iguals, és clar, però també ho poden ser. Aleshores és més difícil, com en aquest cas, que pel fet de tractar-se d'un edifici d'oficines i serveis sembla el més adient. També hi intervé la proporció de la finestra i la relació amb el conjunt, una cosa que no es veu però que apreciem, com aquí. La proporció també ha de ser present en els intervals entre finestres i entre plantes, que en aquest cas prenen la mateixa mida ja que en definitiva és una façana portant, fet que li confereix l'aspecte d'un sòlid estampat. Igualment són importants el gruix del mur i la fondària de la finestra, que, amb relació a la façana, resulta un factor clau a l'hora d'apreciar-les. Si són a fora —al mateix pla de la façana— l'edifici no té ombres, cosa que en la nostra latitud resulta impostat. Aquí tenen gruix i per tant ombres, i d'aquest manera resulta millor per controlar l'assolellament.
L'edifici té, a més, una cosa a les finestres que el fa original: les cantonades. Tot es complica en arribar-hi i aquí es resol magníficament. L'edifici té quatre façanes, però a tots els efectes és com si només en tingués una. Evidentment hi ajuda el fet que les finestres siguin iguals, però el més definitiu és que les finestres de la cantonada es pleguin i comparteixin dues façanes, convertint-lo en un únic sòlid. L'exercici és complicat perquè no es pot fer amb la dimensió d'una finestra normal i partint-la per la meitat. La mida s'ha d'augmentar si es vol doblegar, perquè així es corregeix el defecte o, si ho prefereixen, així es corregeix l'efecte òptic i sembla una finestra igual que la resta, però plegada. Un recurs similar que el que s'emprava fa segles a les columnes de les cantonades dels temples clàssics grecs.
Però potser les façanes amb finestres regulars prenen un altre valor quan pensem en el que no es veu. Jutjar un edifici també és això. Saber si la façana que veiem és en realitat una estructura, com en aquest cas, li atorga el valor de la raó pràctica. El mateix que succeeix quan es veu simultàniament la planta de distribució, en què la disposició alternada dels grups d'escales, ascensors i serveis, pensada per a la màxima flexibilitat tenint en compte les activitats tan diverses que l'edifici conté, es completa amb el mur perimetral ordenat i regular que dóna forma a les finestres, les quals són senzillament la seva raó de ser.
