La història immortal

Així s'anomena la novel·leta que Isak Dinesen -de fet, Karen Blixen, 1885-1962- va publicar l'any 1955 en el llibre de narracions Skaebneanekdoter, Anècdotes del destí . El llibre d'aquesta escriptora danesa va aconseguir una certa notorietat per tota la seva obra, però molt en especial per una de les narracions que incloïa el llibre citat, La història immortal . Orson Welles la va dur al cinema genialment i gràcies a això, afegint-hi la prou reeixida pel·lícula Impressions d'Àfrica , basada en una altra novel·la de la Blixen que narra les seves experiències en una plantació de cafè africana, l'obra d'aquesta escriptora es va convertir en una de les obres de referència de la literatura danesa del segle XX, traduïda a moltes llengües.

" La història immortal' és la millor narració de Karen Blixen"

La història immortal -traducció de Maria Rossich, Barcelona, Viena Editorial, 2009- és una d'aquelles obres breus que basten per donar anomenada de segles -no direm "eterna", perquè la literatura escrita potser s'acabarà un dia- al seu autor. Candide tot sol hauria donat glòria a Voltaire, com Un coeur simple l'hauria donada a Flaubert, o com Indian Camp l'hauria donat a Hemingway. Un sempre s'imagina un escriptor que, cautelós i savi, hauria escrit un sol llibre en tota una vida, una llarga vida, amb el qual hauria aconseguit la fama i les delícies perennes dels lectors.

La història narrada per Dinesen és admirable: a un comerciant acabalat, resident a la colònia xinesa de Canton, antipàtic i gens sociable, li agrada d'escoltar la lectura de les ensopidíssimes actes dels exercicis econòmics de l'empresa que li recita un empleat, comptable. Un bon dia, l'empleat li narra una història diferent -perquè s'ha de tenir molta resistència per prendre com a narració extractes de comptes-, que guardava, en versió hebrea i traducció a l'anglès, en un bagul antic. És un passatge del llibre d'Isaïes: "Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s'obriran. Llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l'aigua ha brollat al desert, han nascut torrents a l'estepa." El ric comerciant, Mister Clay -que vol dir argila, en anglès, i és el nom que surt a la Bíblia per designar la matèria amb què va ser fet el primer home-, descobreix, ja a les portes de la mort, el misteri de la literatura de ficció: li molesta que Isaïes predigués coses que encara no s'han esdevingut, però l'empleat li assegura que la literatura té allò que Aristòtil ja havia previst a la seva Poètica : no cal que hagin succeït; només cal que algun dia poguessin esdevenir-se.

Llavors ve la narració principal del llibre: tots els mariners del món s'expliquen la història segons la qual un home que no podia tenir fills i no sabia a qui llegar la seva immensa fortuna va llogar, d'una banda, un mariner que feia estada a un port, i de l'altra una dama de la ciutat, amb el propòsit de tenir descendència. Clay coneixia la història, però no hi creia. El seu empleat sabia que era una història que s'explicava a tots els vaixells del món, i que, per tant, tenia el mateix que tenen tots els mites: són una narració eficaç, però mai no han estat veritat, ni ho seran.

El comerciant decideix, com últim acte de poder emanat de la seva riquesa, fer realitat aquell conte. Tria un mariner de bona planta al moll, lloga la filla d'un home que ell mateix havia portat al suïcidi, i els fa passar una nit junts, en un llit matrimonial que Clay no havia fet servir mai com a tal cosa, perquè s'acompleixi, ja no el destí, sinó senzillament la lògica de la faula que anava en boca dels mariners. La manera com Dinesen porta la història és prodigiosa, però hem de dir que la manera com la va culminar Welles encara és millor, mentre dir això no signifiqui cap demèrit per a aquest gran llibre.

Això és tot: és una narració que presenta un mite -una llegenda-, i en la qual aquest mite es converteix en una cosa real per efecte de tres elements plegats: Clay, que no llegia literatura ni hi creia, vol assegurar-se que les històries que es narren tenen o tindran algun dia realitat -el mateix que va fer Cervantes en donar categoria de "fets esdevinguts", a la segona part del Quijote, als fets purament narratius que s'havien produït a la primera-; Clay no vol morir sense descendència; i la descendència de Clay es superposa a la "descendència" o a la transcendència quotidiana d'una faula.

Clay diu al capítol IV, després d'haver sentit la història del mariner: "Si aquesta història encara no ha tingut mai lloc, jo m'ocuparé que passi ara. No m'agraden les fantasies, no m'agraden les profecies. És insensat i indecent dedicar-se a coses irreals. A mi m'agraden els fets. M'asseguraré que aquesta fantasia sigui un fet."

Clay tenia poder per aconseguir que la llegenda es convertís en veritat. Però el fet és que, si aquell mariner de la nostra història hagués explicat mai el que li havia succeït, els seus oïdors segur que haurien pensat que narrava per enèsima vegada el mite de sempre. Per això hi ha tanta gent que creu que hi ha més veritat en la literatura que en l'existència.