De la ignorància
Si un hom llegeix, a la coberta d'un llibre, un títol que diu "De la meva ignorància i la dels altres", el primer que pensarà, per amor propi, és que el llibre tracta especialment de la ignorància dels altres, no de la pròpia. S'equivocarà si el llibre que ha agafat és el de Francesco Petrarca De sui ipsius et multorum ignorantia, és a dir, La meva ignorància i la de molts altres, en què Petrarca no s'està de confessar (també) la ignorància pròpia: ara en versió bilingüe llatí-català, traducció de Laura Cabré, Martorell, Adesiara, 2010. No és la primera versió de Petrarca que es publica en aquesta col·lecció, que fa pensar que encara hi ha unes quantes ànimes, a Catalunya, capaces de llegir en llatí.
"El llibre de Petrarca sobre la ignorància pròpia i aliena és una lliçó sobre la veritable saviesa"
Aquest llibre del d'Arezzo, de cap a set anys abans de morir, és una d'aquelles cartes que a l'autor se li van allargassar, possiblement per amor d'escriptura i mor de precisió, com ja va passar amb la tan famosa De vita solitaria, que tinc entès que l'editorial Angle publicarà aviat: sembla que anem més bé que fa deu o vint anys: els catàlegs comencen a omplir-se de llibres de fons, que són els que de debò permeten la supervivència i la glòria (!?) a les cases editores.
Petrarca va escriure aquesta lletra al seu amic Donato Albanzani per delimitar els límits de la pròpia ignorància i saviesa ?concepte, el darrer, que és molt diferent per a un humanista que no ho és per a un positivista, posem per cas? i els confins inabastables de la ximpleria i la ignorància de molta gent. El cas és que quatre aristotèlics inics, malignes, perjurs i súcubes de la ciutat que hem dit ?lloc en què aquells anys sojornava el poeta laureatus? van començar a difondre la brama que Petrarca no sabia res de res; val a dir, que no sabia res d'Aristòtil, que era l'autor de més anomenada a les universitats del catorzè. És natural: Petrarca havia descobert molts manuscrits i còdexs llatins, adorava (literalment, segons el nostre llibre d'avui) Ciceró i Horaci, venerava tot el que sabia de Plató ?que en aquell temps era un saber més aviat indirecte, perquè a l'època només corrien el Timeu i el Menó en llengua llatina i Petrarca va anar sempre fluix de llengua grega?, i potser estimava encara més l'exemple i la persona de Sant Agustí i, al seu costat, tota la Patrística. Aristòtil, és cert, no li va interessar gens.
Com és, això, us preguntareu? Gràcies a les lectures de Ciceró i d'Agustí, Petrarca tenia la idea ?que després seria una de les idees majors de tot l'episodi de l'humanisme renaixentista? que els grans autors de l'època clàssica eren aquells que no solament us informaven d'alguna cosa sàvia sinó, molt especialment, aquells que us convertien en una persona més bona, més digna i amb més pietat. Això és el que havia trobat en Sòcrates, Ciceró, Agustí i molts d'altres, però no en el filòsof d'Estagira. Així ho proclama Petrarca en aquest llibre: els escrits d'Aristòtil "potser em van fer tornar més docte, però no pas millor, com hauria convingut, i he lamentat sovint que en realitat mai no es compleix allò que el filòsof anuncia explícitament al llibre primer de la seva Ètica". Petrarca hi insisteix uns quants paràgrafs més avant: "Els autèntics filòsofs de la moral i els bons mestres de la virtut són aquells que intenten en tot moment fer bo l'oient i el lector, aquells que no els ensenyen què són la virtut o el vici, sinó que sembren dins dels cors l'amor fervent del bé suprem, i l'odi i el rebuig del mal".
Els quatre aristotèlics venecians no van passar a la posteritat ?cosa que certament sí que preocupava a Petrarca?, llevat potser del cas del metge Guido di Bagnolo. El nostre autor d'avui, en el fons agafat més de la mà dels evangelis que de cap altra lectura ?com es fa evident aquí, i també al Posteritati o al De vita solitaria?, ha estat estudiat i lloat per desenes de generacions en vida de Laura i en mort d'ella, i en vida d'ell mateix i després de traspassar. Ara vegeu: el temps tot ho posa al seu lloc.
