_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

La lleialtat extrema

Va deixar escrit que el seu llibre més famós només era un tros de la història de França, però el fet és que Madame de La Fayette va donar al segle XVII i a tota la història de la literatura francesa una de les seves novel.les més grans: La princesa de Clèves (en mallorquí, traducció de Josep A. Grimalt, Barcelona, Proa, 1990; en castellà, traducció recent de Nicole d'Amonville, Lumen, 2010). Que el llibre semblava destinat a quedar dipositat en les prestatgeries de la disciplina històrica ho demostren les primeres línies: "La magnificència i la galanteria no s'han mostrat mai a França amb tanta d'esplendor com durant els darrers anys del regnat d'Enric II". Però tant una paraula que acabem d'esmentar, "galanteria", com les línies que segueixen demostren que l'autora d'aquest llibre prodigiós tenia, de bell començament, la idea de fer alguna cosa més que narrar les gestes del fill de Francesc I. En efecte, a continuació llegim això: "Aquest príncep era galant, ben fet de cos i sensible a l'amor: per més que la seva passió per Diana de Poitiers hagués començat ja feia més de vint anys, no havia minvat en ardor, i ell no en donava mostres menys eloqüents".

"La princesa de Clèves' és una de les més grans novel.les de la literatura francesa"

Tota la novel.la de La Fayette és, en aquest sentit, la rèplica al caràcter obert de la relació adúltera de Sieur le Roi i molts d'altres. Com se sabrà a mesura que passin les pàgines (i n'han de passar força, cosa que no hauria de desanimar el lector), el duc de Nemours s'enamora de mademoiselle de Chartres, noia de la noblesa acabada de casar amb el príncep de Clèves. El príncep estima de bo de bo la seva dona —una de les més grans i distingides belleses de la cort— i ella li és fidel, cosa que ja és molt en un ambient en què el rei donava un altre exemple. ¿Podeu imaginar una història d'adulteri en què les dues persones implicades, és a dir, la Princesa de Clèves i el senyor de Nemours, només es veuen de passada, a la cort, i no arriben a confessar-se obertament el seu amor fins que només falten deu pàgines per què s'acabi el llibre?

Tres factors van fer que Madame de La Fayette aconseguís mantenir l'atenció dels lectors que va tenir al seu temps (la novel·la és de 1678, o sigui que els fets que s'hi narren són de més de cent anys abans; hauria estat impensable situar-los en temps de Lluís XIV), i la mantingui avui entre tots els seus devots: els costums solemnes de l'aristocràcia, la tafaneria i la dosificació d'una acció que tot lector espera que arribi. La novel·la passa a la cort, tothom entra i surt contínuament de les cambres i de les dependències reials, i els personatges, tots nobles com és lògic, no paren d'explicar-se els uns als altres les històries amoroses, i d'altra mena, que s'hi produeixen d'amagat. La discreció de la princesa de Clèves, també la del duc de Nemours, fa que la seva relació —que, de fet, malgrat la conversació que hem dit, no qualla ni tan sols després que ella quedi viuda— resti opaca a la tafaneria de tots els cortesans i es dilati en una mena d'eternitat compassada pel desig. Només el marit s'assabenta del que passa i no passa, i ho fa directament en paraules de la seva dona, que, d'altra banda, no ha fet mai altra cosa que esforçar-se perquè la relació adúltera no arribi mai a ser un fet. És el famós aveu, o confessió: "Senyor, us faré una confessió que mai cap dona no ha fet al seu marit". I la princesa de Clèves hi afegeix el que és la veritable clau de volta de tot l'edifici novel.lesc: "La innocència de la meva conducta me'n dóna la força".

Mor el príncep; la princesa rebla tant el seu amor intangible pel duc de Nemours com la seva lleialtat al marit traspassat; ella se'n va a un convent; el duc, passats una colla d'anys, l'oblida. Tot ben garbellat, la novel·la tracta de la fidelitat en un grau suprem, quasi inversemblant en aquell context: és com si la lleialtat feudal —que va sobreviure en les monarquies modernes— hagués agafat una dona, a més d'un cavaller, per primer cop, com a protagonista.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_