_
_
_
_
_
CRÍTIQUES

La poesia de Maragall rellegida avui

LLEGIR MARAGALL, ARA

D. Sam Abrams

Proa

480 pàgines. 24,50 euros

POESIA COMPLETA

Joan Maragall

Edició a cura de Glòria Casals

i Lluís Quintana

Edicions 62

418 pàgines. 14,96 euros

Entre les novetats bibliogràfiques que ens està deparant l'Any Maragall (2010-2011) destaca un estudi de D. Sam Abrams dedicat a comentar la poesia maragalliana llibre per llibre i poema a poema. L'activitat del professor, traductor, crític i nogensmenys poeta Abrams en pro de la literatura catalana està fora de discussió, però convé remarcar l'esforç didàctic que hi ha esmerçat. Maragall creia que la poesia no està reservada a una minoria selecta, però perquè una bona lectura no sigui excepcional cal —i cal més com més lluny estem de l'època i dels interessos de l'autor— que algú, més savi que el comú dels lectors, hagi fet la feina d'historiar la gènesi dels textos, desentrellar-ne la construcció formal, descobrir fins on sigui possible el lligam que tenen amb la vida del qui els ha escrit i els propòsits que el movien, i fer-ne un judici global contrastat amb les opinions crítiques acumulades fins avui.

Maragall diu molt més i és molt més ric del que una lectura superficial permet copsar

De l'escrutini a què Abrams sotmet els cinc poemaris de Maragall —Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911)— es desprèn immediatament que està molt lluny de ser el poeta espontani, de pensament romàntic i de llengua poc treballada que pot semblar en un primer cop d'ull. Ell és qui "inaugura la modernitat poètica a Catalunya", tot trencant amb maneres de fer anquilosades que es remunten als trobadors; és un "iniciador de tendències i actituds originals", per les quals se'l pot parangonar amb els grans poetes europeus del seu temps, i "la seva obra és de les més coherents i unitàries que s'han produït en la literatura moderna i contemporània". Maragall fa un ús creatiu de la tradició; assaja tècniques noves, com la fragmentació del discurs poètic, la intertextualitat, el monòleg dramàtic poètic, fins i tot introdueix algun inesperat to irònic.

Abrams el qualifica de "catòlic agonista" i heterodox, ben lluny de ser un divulgador de la doctrina rebuda; apunta una possible influència del protestantisme i remarca en algun cas ("Soleiada") una probable inspiració maçònica. Sobretot, destaca contínuament els trets que el connecten amb la modernitat: la seva emblemàtica teoria de la paraula viva no té res d'ingènua sinó que neix de la preocupació per reflectir l'impacte de la realitat immediata; conscient que la psicologia i la filosofia estaven trastornant el concepte d'ésser humà, es proposa l'exploració de la identitat en l'era moderna ("La fi d'en Serrallonga" per exemple tracta de l'ambigüitat moral); els seus textos presenten distints nivells de lectura, i arriba a utilitzar també la pròpia poesia com a tema.

En l'anàlisi exhaustiva de cada poema —només ha omès unes poques composicions, com les tres d'"El comte Arnau" o les d'"Haidé", segurament destinades a un treball ulterior, i les traduccions de Goethe incloses en Les disperses— Abrams s'esforça per posar en relleu fins a quin punt la mètrica i els recursos retòrics realcen el missatge: "Maragall buscava sempre el lligam més perfecte entre el contingut i la forma"; també, l'ordenació de cada llibre, i el joc de tensions i equilibris entre els poemes que hi sabia crear. Sovint en la seva interpretació desmunta alguns llocs comuns sobre el poeta que es repeteixen rutinàriament, i explicita discrepàncies amb opinions crítiques que troba desorientades, sense però excessiu ànim polèmic. Una de les gràcies suplementàries són les referències a grans estudiosos de la literatura de l'últim segle, sovint poc freqüentats a casa nostra, amb què la posada al dia que se'ns ofereix no es limita a Maragall. A vegades, amb alguna exclamació com "Quina imatge més esplèndida!", trenca voluntàriament la fredor pròpia d'aquesta mena d'estudis. Llegir Maragall, ara (premi Carles Rahola d'assaig) aspira a "ensenyar una manera més desacomplexada d'acostar-se a la poesia", i vol ser un exemple que es pot combinar el màxim rigor amb una exposició planera i amena, gairebé per a tots els públics.

No contenint els poemes comentats, i no abusant tampoc de les citacions, és imprescindible recórrer a alguna edició, com la de butxaca que acaba de sortir, a càrrec de Glòria Casals, la gran especialista en Maragall que ja va publicar l'edició crítica dels cinc llibres esmentats (Poesia. Edició crítica, Edicions de la Magrana, 1998). Ara sense aparat crític ni anotacions, es presenta "com a avançada de l'edició crítica i anotada de l'obra completa" que aviat veurà la llum, i té com a novetat un centenar de poemes dispersos en publicacions de l'època, de qualitat previsiblement inferior, i la tragèdia en vers Nausica (publicada pòstumament el 1913), editada per Lluís Quintana. De fet, són dos llibres independents però que es necessiten l'un a l'altre. Maragall no és un poeta difícil però diu molt més i és molt més ric del que una lectura superficial permet copsar; per sort Abrams ens hi acompanya.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_