_
_
_
_
_
ENTREVISTA

"El teatre és un art d'exactitud"

Me llamo Máximo Décimo Meridio, comandante de los ejércitos del Norte, general de las legiones Félix, leal servidor del verdadero emperador...". Quan Jordi Boixaderas diu en castellà, quan li ho demano, les paraules inoblidables del gran speech de Gladiator és impossible no sentir un calfred d'emoció. Perquè la seva veu és la de Máximus!: no va doblar en va Russel Crowe a la pel·lícula (força i honor!). Boixaderas —que és la veu habitual de Crowe, l'ha doblat també a, oh, Good, Master & Commander— està molt orgullós de la seva feina com a actor de doblatge, que considera un 50% de la seva professió. Diu que n'ha après molt, d'aquesta activitat, "tan digna com el teatre", i que algunes de les virtuts que té sobre l'escenari vénen directament del doblatge".

"La reflexió moral sobre la hipocresia a 'El misantrop' és una delícia"

"Aprens a modular la veu, a administrar la respiració, a controlar el to i el volum, i observes amb un gran detall la feina dels actors. Et dota de molts recursos". Admet que "qualsevol traducció és una traïció", però assenyala que la gent "té dret a veure el cinema com vulgui", en V. O. o doblat i que per a algunes pel·lícules és més eficaç que les doblin. "Les d'intriga o les comèdies de rèpliques ràpides es poden seguir amb més comoditat que si estàs pendent dels subtítols, o les de llengües estrangeres com el japonès o l'iranià, en què en realitat no saps qui està parlant si mires el subtitulat. Al cinema de consum, de crispetes, és absurd posar-se purista i reclamar V. O. S.".

És un home un pèl desconcertant, Boixaderas; li dic que intimida una mica i se sorprèn. Potser és la veu —no cada dia parles amb el general Máximo—, potser per una sobrietat més aviat seca, o per alguns dels papers que ha fet, com el Damià Dalmàs de Ventdelplà, amb qui no aniries precisament a fer unes canyes. "No ho havia pensat mai, creure per un personatge que l'actor que l'interpreta és esquerp, antipàtic o orgullós és una mica absurd".

Jordi Boixaderas puja aquesta nit a l'escenari de la sala principal del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) per convertir-se en el quart Alceste (el protagonista d'El misantrop de Molière) de la història recent del teatre català. Abans que ell ho van ser Lluís Homar (1982), dirigit per Fabià Puigserver, Josep Maria Flotats, (1989), per ell mateix, i Ramon Vila (2005), per Oriol Broggi. La veritat és que Boixaderas, dirigit ni més ni menys que per Georges Lavaudant, amb un repartiment d'una gran volada, semble un actor ideal per aquest paper. "És el que creu Sergi Belbel, el director del TNC i autor de la traducció de la peça. Jo no havia pensat mai a fer-lo. Alceste és un personatge de moltes capes, les vas descobrint a poc a poc. El seu interès per arribar al fons de les coses, aquella faceta tan humana de l'amor, per la que traeix els seus principis...".

Alceste, el misantrop, té una ferocitat talibanesca en la seva aversió per la mediocritat, la hipocresia i la petulància de la societat que l'envolta. "La mania per la sinceritat és la llavor de la intolerància, l'egocentrisme i la crueltat", afirma Boixaderas. "L'excés de virtut és un vici", afegeix. És obvi que ha llegit Montaigne. "El d'El misantrop és un teatre moral, que parla de situacions que eren quotidianes en el medi en què es desenvolupa l'obra, debats que estaven vius. Ara ens hem acostumat tant a la hipocresia, en política per exemple, que pensem que és normal. Aquí, a El misantrop la reflexió que se'n fa és una discussió moral deliciosa."

S'identifica Boixaderas amb Alceste? "No especialment, no em considero una persona intransigent. Aquell home, Alceste, seria avui un inadaptat amb necessitat de teràpia, una persona sense capacitat de comprendre els altres...". Com interpreta l'obra? "Intento viure el text, que no sembli un discurs sinó que ho miro de dir des del convenciment profund. He volgut ensenyar també un costat una mica gamberro, desvergonyit, del personatge. No he volgut que el públic es rigui o es compadeixi del personatge, sinó que entengui la seva postura, que almenys una part del teu cor el segueixi al seu exili cap al desert".

Li canvien les puntes i les perruques del gran Poquelin per un vestit de coll Mao. "La proposta de Lavaudant prova de fugir de l'ambient habitual de mitja i taló, però es parla del rei, de la cort i de París". L'actor està content de fer aquesta gran comèdia de Molière. "M'agrada fer comèdia, pots avaluar molt bé la reacció del públic; en un Ibsen, evidentment, no".

Boixaderas no havia treballat mai amb Lavaudant i li ha impressionat. "És un savi de l'escena, sap de tots els aspectes del teatre. El que fa ser un gran director, o qualsevol artista, és la mesura, i ell la té". Per l'actor, "el teatre és l'art de l'exactitud. Fer gairebé mil vegades El mètode Grönholm m'ha demostrat que uns canvis mínims poden alterar el significat de l'obra i de la funció, que el públic canviï la perspectiva que té sobre un personatge".

Un "chusquero" de l'escena

Jordi Boixaderas (Sabadell, 1959) es defineix amb humilitat com un "chusquero" del teatre. "No he anat mai a una escola, ho he après tot treballant".

Va començar al teatre independent als 15 anys i professionalment als 22, amb un Romeo i Julieta d'Esteve Polls en el paper de Bembolio.

Ha fet pocs Shakespeare —"tots els actors volem fer més, és com conduir un Ferrari"—, però va ser Iago a l'Otelo de Mario Gas.

Ha estat un dels protagonistes de l'èxit El Mètode Grönholm, amb més de 900 representacions.

No es considera part de famílies ni de "capelletes" teatrals, però considera lògic i funcional que els directors confiïn en els actors

amb qui treballen més.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_